PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Vicent Salvador (Paterna, 1951 - València, 2023) a 'L’Espill' (XI-1988), revista de la qual va ser director adjunt quan la dirigia Joan Fuster. Poeta, assagista, filòleg, Vicent Salvador era catedràtic de filologia catalana, emèrit a la Universitat Jaume I, directiu de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Va morir el 24 de gener.
[...] És indiscutible que moltes coses no es poden dir en societat –o no es poden dir de determinades maneres– sense risc de semblar inoportuns o desconsiderats. El tabú i el corresponent eufemisme que disfressa la seua expressió són factors que funcionen amb vigència en la nostra vida quotidiana. No cal situar-se en l’ambient del puritanisme victorià ni en la línia de les receptes d’èxit social per comprovar-ho. Hi ha moltes coses que no poder ser dites en cru si no es vol passar per incivil o poc delicat. O si no es vol perdre un lloc de treball o una amistat. La vida social, si bé es mira, imposa unes pautes lingüístiques sovint inconscients però més fixes que no ho sembla. Els lingüistes, tantes vegades reclosos en les seues torres de lletra, en els seus laboratoris d’ivori, ho van comprenent amb el temps: així de dura és la vida. L’humor i la ironia, tanmateix, poden venir en auxili de l’agosarat discursejador que repta els tabús. L’ús del llenguatge en clau humorística possibilita molts comportaments verbals que altrament serien intolerables. L’humorista –o el professional de la paraula polèmica– es pot permetre, en crear una connivència subtil amb l’auditori, la invectiva immune o la grolleria tolerada. La superioritat que el seu públic experimenta sobre les víctimes de l’atac satíric, per exemple, fa del riure un passaport diplomàtic per a l’expressió indelicada. La ironia, en un territori veí del de l’humor, també fa el seu paper lustral en possibilitar el joc ambigu de dir i no dir alhora: la capacitat de dir una cosa sense acceptar a la clara la responsabilitat d’haver-ho dit. El malabarisme artístic del prestidigitador de la ironia és un dels grans luxes del parlar. Perquè l’ironista es limita sovint a citar el discurs d’altri, tot aclucant l’ull a l’escoltador connivent per fer-li veure la impropietat de la citació que no s’acaba d’assumir. Observeu quina maligna intenció s’amaga en la citació innocent de les paraules de Maria Antonieta davant de les masses exaltades i famolenques: “S’ils n’ont pas du pain, qu’ils mangent de la brioche”. La guillotina de l’ironista fa la tasca del botxí sense tacar-se les mans ni amb un esguit de la sang reial. La ironia és, doncs, un altre principi del bon conversador, un recurs de potència quasi il·limitada –amb possibilitat d’arribar a una autèntica mise en abîme que afavoreix la cooperació dels interlocutors sobre la base d’uns implícits compartits. Sense comptar amb aquesta base implícita de coneixements i actituds valoratives, socialment compartida, el discurs no seria intel·ligible ni analitzable. Si conversar és sempre un joc –el que siga–, els participants han de tenir assumides les regles adients al tipus d’interacció comunicativa de què es tracte en cada cas. O bé el joc no es podrà jugar i esdevindrà pràctica avorrida o despropòsit palès. El teatre de l’absurd ha sabut posar al descobert molts d’aquests mecanismes que provoquen la frustració comunicativa. [...]
