24/03/2022

Apagar el foc amb benzina

3 min
Una persona apaga branques que cremen amb una galleda d'aigua.

Els plats trencats d’una crisi sempre els ha de pagar algú. La crisi global del sistema financer de 2008, que va arrasar durant quasi una dècada tot el planeta, va tenir un efecte directe sobre la política, que a bona part d’Europa va prendre cos a través de la figura dels indignats, un concepte forjat a partir del llibre Indigneu-vos!, publicat el 2010 pel diplomàtic francès Stéphane Hessel, en el qual animava els joves a rebel·lar-se contra un món que no va bé, governat pels poders financers.

Aquella crisi va generar diferències econòmiques i socials profundes, moltes de les quals encara s’arrosseguen. Va portar a la ruïna milions de famílies, que van perdre la feina, la casa i els estalvis. Les execucions hipotecàries i els productes financers com les preferents, propis d’una estafa piramidal, van portar molta gent al llindar de la pobresa i van fer endeutar els governs fins a límits mai vistos per intentar mantenir un estat del benestar cada vegada més anèmic. 

A Catalunya i a Espanya, aquest malestar social va tenir la seva màxima expressió icònica en l’anomenat 15-M, fruit de les concentracions als carrers que es van succeir durant el maig de 2011 i els mesos successius. Aquella protesta volia ser una esmena a la totalitat del règim bipartidista que s’alternava a Espanya des del final del franquisme, que es demostrava incapaç de trobar solucions. En el terreny polític, qui millor va capitalitzar aquesta indignació van ser el Podem de Pablo Iglesias i els comuns d’Ada Colau, que van valer-se de la seva trajectòria d’activistes socials per assumir uns lideratges de partit i institucionals. Al voltant dels vestigis de l’espai polític comunista van bastir un discurs en el qual es prometia plantar cara a l’establishment per acabar amb les desigualtats. Eren els temps de l’anomenada nova política, de la qual ja ningú no parla.

Una dècada després, el partit de Pablo Iglesias forma part del govern del PSOE, i demostra una escassa capacitat d’incidir en les grans decisions –la darrera, l’impresentable canvi de posició sobre l’ocupació del Marroc al Sàhara Occidental–, i Ada Colau, que en les darreres eleccions va retenir l’alcaldia de Barcelona gràcies als vots de Manuel Valls, també governa la ciutat amb el partit socialista. En només una dècada, els que van ser el principal altaveu dels indignats han passat a ser avui els que, des de les institucions, han de donar resposta a la nova crisi que vivim després de dos anys de pandèmia i dels efectes que està provocant la guerra iniciada per Rússia amb la invasió d’Ucraïna. 

La nostra societat ha estat demostrant una capacitat de resistència de proporcions còsmiques amb la pandèmia. De manera pacient hem viscut confinaments i restriccions de tota mena perquè, en general, s’ha entès que aquesta era l’estratègia més adequada per poder contenir els efectes del virus sobre la salut de les persones. Però emocionalment, i econòmicament, n’hem pagat un preu altíssim. I quan semblava que vèiem la llum al final del túnel, la guerra de Putin ha encès tots els llums d’alarma i ha desencadenat una alça de preus de l’energia, que repercuteix de forma directa i immediata en la competitivitat de la indústria, i provoca un daltabaix en el proveïment de determinades matèries primeres, com el cereal o l’oli de gira-sol, que són fonamentals per als consumidors i per a la ramaderia.

En qüestió de setmanes han crescut les vagues de transportistes i les aturades de la flota pesquera, i hi ha hagut manifestacions massives d’agricultors i ramaders. I el conjunt de la ciutadania assisteix, atònita, a una alça desbocada dels preus de la llum, del gas i de la gasolina, que en pocs mesos quasi s’ha doblat. Però, fins avui, no hem vist cap resposta de l’estat espanyol ni de la Unió Europea per contenir una situació insostenible. 

Davant les brusques pujades del preu de l’energia i dels combustibles, les economies europees semblen un cotxe desfrenat, que llisca pendent avall sense conductor, i això genera, per sobre de tot, una sensació de por en la ciutadania davant d’un futur incert. I, a diferència del que va passar fa deu anys, quan l’esquerra va ser capaç de canalitzar el malestar dels indignats, ara els nous indignats no reconeixen en aquella nova política cap capacitat per poder evitar els abusos del sistema. Avui, qui sembla estar en millors condicions per recollir les esperances dels nous indignats és l’extrema dreta, amb Vox al capdavant, que en la crisi de l’energia apaga el foc amb benzina, amb l’esperança de convertir tot el malestar social en un torpede contra un govern espanyol paralitzat. I ja se sap que quan l’extrema dreta és forta no ens hi juguem només la sort de l’economia sinó que també ens hi juguem els drets socials i polítics. No badem!