Ansietats en un món que va per enrere

Els mems i paròdies sobre una determinada manera de reaccionar davant els problemes quotidians per part del jovent d'avui estan a l'ordre del dia. Especialment ocurrent és l'influenciador valencià Ignacio Gil Conesa, més conegut a les xarxes com Nachter. Aquest home, amb més de deu milions de seguidors a TikTok, ha deixat la seva feina anterior i ara es dedica a “crear contingut”, que és com es diu ara la feina de generar vídeos i altres elements audiovisuals amb l'objectiu d'entretenir i, sobretot, de fer likes i seguidors.

Ansietat juvenil. Nachter quan explica com és el jovent d'avui acaba sovint amb una paraula: ‘ansietat’. Els mil·lennistes, i sobretot els jovenets de la generació Z combaten amb poca fortuna la frustració, diuen, i per això tenen bo de fer caure en la temuda ansietat, que, per paga, és elevada per a alguns a la categoria d'afecció psiquiàtrica.

Ansietat ambiental. La precoç activista nòrdica Greta Thunberg va començar quan encara era una nina a alertar-nos dels perills del canvi climàtic. Ara que ja és una dona l'hem poguda veure més recentment decantada del costat del poble palestí en el conflicte que assota el Pròxim Orient.

Thunberg és la líder d'una generació que pateix, i molt, el que s'ha anomenat ‘ansietat ambiental’, definida per la intel·ligència artificial com una “resposta emocional crònica de por, tristesa o impotència davant l'amenaça del canvi climàtic i la degradació ambiental”.

L'ansietat, però, no deu ser cosa exclusiva de la jovenalla. “Muzungu problems” (‘problemes de blancs’), ens deia un amic nostre massai. Una societat majoritàriament opulenta, ociosa i capritxosa, necessita maldecaps que l'entretenguin. Els que tenen maldecaps de bon de veres se'n riuen, de les nostres cabòries.

Ansietat bèl·lica. Pens, per exemple, en les famílies de les 165 persones mortes en el bombardeig d'una escola de nines iraniana que va tenir la desgràcia d'estar situada al costat d'una instal·lació militar. És gros, el que ha passat a l'Iran. Més enllà del caràcter dictatorial i medievalitzant del règim dels aiatol·làs, escarrufa la impunitat amb què actuen els amos del món, que s'han carregat l'aiatol·là Khamenei, el ministre de defensa, el cap de la guàrdia revolucionària i un grapat de membres de la seva família. La mateixa impunitat amb què durant setmanes han fulminat presumptes narcollanxes en el Carib, o amb què han segrestat el president veneçolà Nicolás Maduro. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides en parla amb la boca petita, de tot plegat. Europa continua fent d'espectadora i mou una barqueta aquí o una barqueta allà. Les bombes i els míssils són el pa de cada dia a més de mitja dotzena de països d'aquell redol. Pedro Sánchez diu que “no a la guerra” i Mr. Orange està enfadat. Esperem que no acabi de perdre la xaveta i no ens enviï el seu exèrcit de caces i drons.

Ansietat ideològica. Si l'autonominat al Nobel de la Pau pot actuar com actua és per la por que ens fa i, sobretot, pel predicament que té entre bona part del món que coneixem. Avui defensar la vida i la pau no s'usa. Té més likes mostrar-se agressiu, intolerant i enfadat. El bonisme no ven. El racisme i la xenofòbia campen a l'ample i gosen apoderar-se també d'uns que diuen que volen defensar la catalanitat nostra. Primer, trobàvem l'estirabot racista als cafès, avui el trobam amplificat a tots els feeds i murs de les xarxes socials. A l'altre costat, l'eix esquerra-dreta guanya de panera al Catalunya-Espanya i Rufián, que és l'assot més important de la dreta espanyola, resulta que és nostre i que s'estima més teixir aliances mesetàries que no catalanes, amb l'excusa que el combat contra el feixisme és més urgent que continuar sent qui som. Pensar en la llengua pròpia et fa antic. Emprar-la i no trair-la et fa intolerant. Discutir el model turístic depredador et fa ingenu. Discutir el lloguer vacacional et fa càndid i antidemocràtic. Vendre la finca del padrí a un alemany per un milió d'euros et fa afortunat. Cobrar un lloguer a 500 euros a un marroquí et fa beneit. I ben igual de beneit et fa voler assegurar la cuidadora colombiana de ta mare o voler-la empadronar.

Ho canta la grandiosa Maria Jaume en el seu novíssim Sant Domingo Forever. Un disc ple de nostàlgia, d'herències i de projeccions, d'alegries i ansietats. Ple de refugis, d'identitats i d'universalitats. Un elapé (s'usa encara, aquesta sigla?) tan electrònic com natural. Diu la diva lloritana que “ara que el món va cap enrere pas un poc de pena de mirar endavant”. I és per això, per aquesta pena que passam, que hi ha massa ansietats que corprenen i ens corglacen, perquè sabem que pensar en un món més just i més solidari sense deixar de creure en nosaltres és més difícil avui que ahir. Però no és impossible.