Amorificar la llengua
Es despertà tota niuejada. Era una dona de caràcter ubícul que, malgrat selvastrada d’un poble massa petit i estrany, l’odiestimava com a part de la seva identitat. Va telefonar un amic, disposada a convidar-lo a una caferrada per a xerrar-ne i treure’s de sobre aquell casaenyor: al capdavall, casa seva eren aquella altra gent i aquella ciutat, ara. Però l’amic no tenia temps: estava massa ‘enjouat’. Aleshores va encetar a rumiar sobre les coses que trobava a faltar i no (uns altres ocells, uns altres arbres, uns altres sons); i li revingué la propilor de la mare i el gust del pa que li encarregava d’anar a comprar els dissabtes. Tanta sort que, quinze anys després, ja sabia un forn d’aquí on el pastaven i coïen semblantment. Va vestir-se i va fer-hi cap. Demanà una barra de quart, i li embolicaren amb el trosset de paper que cobreix just l’espai de la mà que ha de traginar-la. De tornada al seu pis, escalfant-se sota un sol protoestiuenc (per mor del canvi climàtic) i amb el pa desprenent la deliciosa aroma, irresistint-s’hi, va paniscar la barra. Tocar el crostó les seves papil·les i posar-se ella a risoplorar, fou tot u. De sobte, arrencà a contracaminar en direcció a la seva terrassa de bar predilecta. Allà, amb l’obrigaudi d’una cervesa, es posà a geollegir el Diccionari il·lustrat de paraules inventades que havia ficat dins la senalla abans de sortir.
En llegir-hi el mot ‘parasídia’, recordà el malson de la nit anterior i acabà d’entendre per què s’havia llevat amb aquella sensació que semblava incomunicable. Feia temps que l’escriptora donava voltes a la idea que el llenguatge neix de l’activitat somiadora. Ella, quan somiava, practicava les llengües estrangeres que havia estudiat de dia i, del popurri, sovint es despertava amb un mot nou brotant pels dits. Mentre dormia, sentia músiques impossibles de tocar o de cantar que, a l’hora d’esmorzar, s’estiraven i li enfilaven la gola, fins a desplegar-se-li a la boca amb pètals d’infinits colors. Els somnis eren un dels principals motius pels quals, des que era xica, costava tant alçar-la del llit: si el subconscient estava dirigint una fantasia extraordinària, no volia abandonar-lo; i si havia combinat estranyament els recursos de la seva memòria, una teranyina descomunal l’hi enganxava.
Això no obstant, a l’escriptora no li interessava ni que un expert es fiqués dins del seu cap a xafardejar, ni perdre del tot la rara habilitat: estava convençuda que, d’aquells exercicis nocturns i espontanis, se’n nodrien la seva manera d’entendre el món i explicar-lo. No estava disposada a arriscar-les, ni tan sols després que un metge d’ullets cel molt vius (amb una calma a la veu i al gest que recordaven el poeta Ponç Pons) apuntés a l’expedient que, quan dorm, ‘malsomia’. En quaranta anys, ningú no ho havia considerat important.
El 2023, el col·lectiu La forma dels somnis, integrat per l’Associació La Nostra Veu, l’Àrea de Salut de Tramuntana, l’hospital Comarcal d’Inca i el Grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UIB, rebé una menció especial entre els reconeixements que atorga aquest diari. Després de publicar un estudi sobre somnis, literatura i salut mental, i una investigació creativa sobre la por, presenten Mots ignots. En aquest projecte hi han participat, a més a més, la Fundació Garrover, Amadip Esment i alumnes de batxiller de l’IES Berenguer d’Anoia d’Inca –coordinats per la professora Mercè Picornell. El volum es publica amb Ínsula Literària i inclou una aportació de l’escriptora.
La llengua de la nostra societat mediterrània, capitalista i globalitzada, va a la deriva pels estàndards, prejudicis i neutralitzacions que li han anat imposant els sistemes de poder durant la història. I entre les tasques dels escriptors (i traductors) hi ha re-cordar els mots en vies de ser oblidats, re-utilitzar els que tenen significats obsolets i inventar-ne de nous que expliquin no només les realitats noves, sinó les que anem re-descobrint i comprenent. En definitiva, futurejar i inventar, per tal d’amplificar els significats que s’han silenciat, desempolsar els usos envellits i continuar provant d’anomenar tot allò que no es gosa de dir o que encara estem en procés d’entendre.
A l’hora de crear lèxic nou, els escriptors no poden ni han de fer-ho sols: els lectors i els usuaris de la llengua catalana oral han de trobar-se representats en la llengua i la literatura, que han de reflectir també estructures de pensament neurodivergents i realitats sociodivergents. Lewis Carrol compongué un vocabulari per a la seva ‘Alícia’, dotant l’ésser-en-metamorfosi d’un idioma propi; Ponç Pons, amb el seu ‘escriviure’, defineix una manera alternativa de ser en el món; i vet aquí la contribució d’aquest diccionari (i d’aquesta escriptora) per a amorificar la nostra llengua.