Una altra victòria del capital, ara en IA

4 min

Sam Altman, cofundador d’OpenAI, en una imatge d’arxiu. GETTY

El capital, que ja venia d'una llarga ratxa guanyadora, acaba d'anotar-se una altra gran victòria, en un conflicte per l'ètica de la intel·ligència artificial. La minicrisi pel sobtat acomiadament del director executiu d'OpenAI, Sam Altman, i la seva posterior recontractació ens mostra una empresa sense ànim de lucre que es va plantejar la missió de prioritzar la seguretat de la IA sobre els guanys però ha estat incapaç de controlar una filial lucrativa.

OpenAI Inc. va ser fundada el 2015, amb l'objectiu d'assegurar que la intel·ligència artificial general (sistemes autònoms capaços de superar els éssers humans en totes o gairebé totes les tasques, si algun dia s'hi arriba) no es torni incontrolable. El potencial de la IAG planteja el mateix dilema que Mary Shelley va presentar a Frankenstein. La criatura ens pot destruir, però qui podrà evitar que algú busqui la fama, el poder i la riquesa que conferiria un "èxit"? El sainet de l'acomiadament d'Altman ofereix una resposta: no podem comptar ni amb les normes ètiques, ni amb les estructures de governança corporativa, ni tan sols amb la presència als consells directius de persones amb principis com a garants de la nostra seguretat. Cal reconèixer que ho han intentat, però no n'hi ha hagut prou.

No podem comptar ni amb les normes ètiques, ni amb les estructures de governança corporativa, ni tan sols amb la presència als consells directius de persones amb principis com a garants de la nostra seguretat

Al principi, OpenAI Inc. va confiar en poder operar en un àmbit hipercompetitiu finançant-se amb donacions. Però en tres anys només va obtenir 130 milions de dòlars, molt per sota de l'objectiu de mil milions. Davant la necessitat de recórrer al capital privat, es va procurar protegir la missió original apel·lant a una complexa estructura de governança.

Per fer-ho, es van crear dues filials lucratives: una societat de responsabilitat limitada de propietat exclusiva que actuaria com a soci principal (gestor) de l'altra, en el context d'una societat comanditària. Com que el soci comanditari no vota, OpenAI Inc. exercia control total sobre la societat, almenys en teoria. Després, el soci comanditari va fundar una societat de responsabilitat limitada pròpia, OpenAI Global LLC, per atraure capital privat; això va incloure una inversió de tretze mil milions de dòlars de Microsoft, que no tindria poder de control formal. Per acabar de protegir la missió original, OpenAI Global LLC va contractar com a empleats diversos membres del consell directiu de l'entitat sense ànim de lucre original, entre ells Altman com a director executiu.

Què podia sortir malament? Doncs al final tot. Quan el consell directiu va decidir acomiadar el director executiu de la subfilial (aparentment, pel que una majoria dels consellers va considerar com un conflicte entre les seves ambicions i la missió de l'empresa) tota l'estructura es va ensorrar. Aleshores Microsoft va intervenir i es va oferir a contractar Altman i qui volgués seguir-lo. Això va posar en risc el futur financer d'OpenAI, que advertia en el seu acord operatiu: "La inversió en OpenAI Global LLC és d'alt risc. Els inversors poden perdre el capital aportat i no rebre cap rendiment".

Ara Altman ha tornat a OpenAI, juntament amb un nou consell directiu que sembla més disposat a seguir les seves ordres, però no és aventurat suposar que en última instància les decisions les prendrà Microsoft

Però aquest advertiment no va espantar Microsoft, a qui interessaven menys els dividends que els productes d'OpenAI i el personal dedicat al seu desenvolupament. Ara Altman ha tornat a OpenAI, juntament amb un nou consell directiu que sembla més disposat a seguir les seves ordres, però no és aventurat suposar que en última instància les decisions les prendrà Microsoft. Al capdavall, Altman li deu la feina i el futur de l'empresa que dirigeix.

Més enllà de tota la cobertura mediàtica que ha generat aquest drama, no hi hem vist res de nou. Històricament, quan hi ha un conflicte de visions respecte al futur d'un producte o un model de negocis innovador, gairebé sempre guanya el capital.

Només cal pensar en les ambicioses promeses de lluita contra el canvi climàtic formulades per moltes empreses privades (probablement amb l'esperança d'evitar regulacions). El 2022, Larry Fink, director executiu de BlackRock, la gestora d'actius més gran del món, va predir un canvi de paradigma cap a l'adopció d'estratègies d'inversió sostenibles. Però no va trigar a desdir-se'n. Després de baixar la qualificació al canvi climàtic (d'estratègia d'inversió a mer factor de risc), BlackRock ara diu que està orgullosa d'assegurar la sostenibilitat corporativa. Si el consell directiu d'una societat sense ànim de lucre amb un ferm compromís (escrit) amb la seguretat de la IA no ha pogut protegir el món del seu propi director executiu, no podem esperar que el director executiu d'una gestora d'actius amb fins de lucre ens salvi del canvi climàtic.

Amb el cas d'Altman no hem vist res nou. Històricament, quan hi ha un conflicte de visions respecte al futur d'un producte o un model de negocis innovador, gairebé sempre guanya el capital

Només cal pensar en la història encara més llarga de promeses incomplertes per obtenir més guanys en l'àmbit de la creació de diners privats. Els diners són una qüestió de crèdit, però hi ha una diferència entre el crèdit mutualitzat (diners estatals) i el crèdit privatitzat (diners privats). La major part dels diners en circulació són diners privats; això inclou els dipòsits bancaris, les targetes de crèdit i moltes coses més. Els diners privats deuen el seu èxit als diners estatals. Sense un estat disposat a mantenir bancs centrals per assegurar l'estabilitat dels mercats financers, aquests fracassarien sovint i arrossegarien l'economia real. La relació entre l'estat i els bancs és l'exemple més antic d'una "aliança publicoprivada" en què es prometen beneficis conjunts per a la banca i la societat.

Però als guanyadors els encanta emportar-s'ho tot, i els bancs no en són l'excepció. L'estat els ha concedit l'enorme privilegi d'administrar la creació de diners i s'ha reservat el paper de donar suport al sistema en temps de crisi. Però quan altres intermediaris han trobat la manera d'entrar a la festa, no hi ha hagut gaires governs disposats a recuperar el control, per por de provocar fugues de capitals. El resultat és que el sistema financer ha crescut tant que, la pròxima vegada que hi hagi una crisi, cap banc central es podrà negar a acudir al rescat. La festa continua perquè els sobirans actuen supeditats pel capital i no a l'inrevés.

Que OpenAI no hagi aconseguit preservar la seva missió no és sorprenent. Si l'estat no pot protegir els ciutadans de les depredacions del capital, quina oportunitat d'aconseguir-ho podia tenir una petita empresa sense ànim de lucre amb un grapat de consellers benintencionats?