Allistats
Aquests dies de Nadal o de final d’any els mitjans de comunicació tenen la predisposició a omplir-se de llistes. Els llibres de l’any, les pel·lícules de l’any, les exposicions de l’any, etc. És com si, de sobte, quan ens trobem en el límit del calendari, toqués fer balanç, o fins i tot d’alguna manera ‘netejar’, perquè aquestes llistes no només destaquen coses, sinó que en silencien o obliden d’altres, fent que aquestes ja no constin en els balanços, per molt que siguin provisionals.
Necessitem que ens ‘editorialitzin’ el món, cada vegada amb més urgència. Davant de la proliferació demencial de continguts (a les llibreries, a les plataformes digitals, a l’oferta cultural en general…) cada vegada es fa més necessari que hi hagi àrbitres i editors, periodistes, crítics, gent formada que destaqui unes coses damunt de les altres, i que d’aquesta manera ens adverteixi del que hi ha de vertaderament valuós. La temporada de premis en el cinema (els Globus d’Or, els Oscar…) serveixen per posar ordre entre totes les estrenes que s’han fet durant l’any, per bé que fins i tot la indústria sap que si vols aspirar a un gran guardó, tampoc no et convé estrenar una pel·lícula el mes de juny, sinó més aviat damunt de l’hivern repicat, quan els acadèmics estan més atents perquè han de fer les nominacions.
En el món del llibre passa el mateix: el desembre és altament improbable que se’n recordi ningú d’un llibre que va sortir al gener o al febrer, llevat que hagi tingut un gran èxit de públic i continuï venent-se (passa ben poc). No cal dir que, d’entre la barrumbada de llibres que van sortir per Sant Jordi, són escassos els que ara ja a les llistes de final d’any treuen el cap, cosa que ho fa tot ben trist i escabrós. És com si res tingués dret de durar, o de merèixer una segona oportunitat, o de ser repescat en el futur. Quan a un llibre li tocaria el torn de ser llegit, ja arriben altres onades de novetats, i noves llistes, i amb l’any nou fins i tot amb les ‘llistes’ habituals, la sensació de liquidació i tancament s’accentua. Com si tot plegat servís més per ‘liquidar’ que per insuflar vida o donar empenta a les coses que potser valen la pena. Quina sensació de perdurabilitat pot tenir un creador si ni tan sols la seva feina destaca a final de l’any en qüestió? Per sort, res acaba depenent de res en concret, sinó que tot està en mans d’un atzar fosc, o dels gustos i les inèrcies que mouen el món d’una manera ingovernable.
Qualsevol que sàpiga com funcionen aquestes coses, però, sap que no se n’ha de fer gaire cabal; tot plegat no és aliè a mesquineses, interessos, amistats i oblits estratègicament rancorosos. A més del simple i elemental ‘mal gust’. No cal dir que la cultura no funciona d’una manera gaire diferent de qualsevol altre àmbit humà, és a dir, amb errors, encerts, grandeses i misèries. Per bé que sovint el que s’evidencia en aquestes llistes és que n’hi ha a qui se’ls riuen totes les gràcies (sempre, facin el que facin, o cagada rere cagada), i d’altres a qui ningú mira ni fa cas, encara que provin de fer-la ben grossa, o la facin.
