Alexandre de Riquer i Ynglada (Calaf, Anoia, 1856 - Palma, Mallorca, 1920) va visitar l’illa d’Eivissa l’any 1912. Vidu de Dolors Palau des del 1899, feia poc que s’havia casat a Oloron Sainte Marie en segones núpcies amb l’escriptora francesa Marguerite Laborde, de nom de ploma Andrée Béarn. Viatge de nuvis? Viatge artístic segur.
Tant pel que fa a maduresa artística com pel que fa a plenitud personal era, doncs, un bon moment per a un dels artistes més representatius del Modernisme simbolista a Catalunya, si bé en aquest temps la seva mirada artística ja havia començat a allunyar-se de les arts aplicades per dedicar-se més intensament a la pintura pura que caracteritzà l’última etapa del seu camí creatiu: una pintura subjectiva del paisatge. En les seves pròpies paraules: "L’Artista no busca reproduir el que veu, sinó el que l’ha sorprès, el que l’ha impressionat".
Amb el seu entusiasme habitual, Alexandre de Riquer va cercar inspiració en diversos llocs a l’entorn de la ciutat antiga. Segons se sap pel Diario de Ibiza del 30 de març, l’artista havia descobert llocs "interessants com el Botafoc". Els paisatges d’Alexandre de Riquer de la darrera etapa de la seva vida expressen un vitalisme abrandat, un panteisme que en el camp literari ja s’havia mostrat exuberant en els divuit cants que componen el Poema del bosc, publicat l’any 1910: "Dins l’ombra de la nit, grandiós el bosc panteja", escrit en català prefabrià.
En aquestes pintures de paisatge, sovint fons i forma no es distingeixen si no és mirant la tela de lluny, tal com volien els vells impressionistes: que l’obra fos captada amb la totalitat de la mirada, també la interior, amb la seva pròpia llum. Amb "una preferència cada vegada més marcada pels detalls, les flors, l’herba, les fulles, els racons tranquils i salvatges de la natura –escriu el crític Cirici Pellicer–, el pintor treballa directament amb l’espàtula o el pinzell, aplicant directament taques de color viu sobre la tela, cosa que dona a les seves últimes produccions un caràcter exaltat, apassionat, àdhuc una mica fauvista, en una mena de pregària fervorosa a la natura".
La collita artística de l’estada a Eivissa va ser presentada a Barcelona a final del mateix any 1912. Sens dubte, el temps que havia passat a l’illa havia estat fecund i l’exposició va tenir èxit. La crònica local se’n va fer ressò tot reproduint Riquer-Ibiza, la crònica que Antonio Mori havia publicat sobre la mostra al diari madrileny El País. En aquest escrit, Mori es referia al "poètic enamorament del paisatge" per part d’un artista que a ulls vistents havia assolit l’últim estadi de la seva complexa evolució professional. L’any 1915, tres anys després de l’acollida favorable d’aquests paisatges riquerians, van poder tornar-se a contemplar de nou a Barcelona, a la Sala Fayans Català, amb el mateix èxit.
A Palma Alexandre de Riquer va exposar la seva obra en tres ocasions. L’any 1918 i 1919 al Círculo Mallorquín i una darrera vegada l’any 1920 al saló de la societat La Veda. De manera pòstuma, l’any 1929 el Círculo Mallorquín va tornar a exposar els paisatges mallorquins d’Alexandre de Riquer.
Possiblement Eivissa va ser la porta d’entrada de Riquer a l’àmbit balear, la seva darrera llar, concretament a l’illa de Mallorca dels seus tres últims anys, quan l’any 1917 va decidir instal·lar-se al Terreno, de Palma, a la seva casa de Son Armadams, número 49, com consta a la seva esquela. Alexandre de Riquer va morir de manera sobtada el 13 de novembre de 1920 quan es disposava a anar a pintar al bosc, segons va explicar el seu fill Josep Maria de Riquer i Palau.
A Catalunya, l’artista Joaquim Renart, amic d’Alexandre de Riquer, va anotar al seu dietari: "Alexandre de Riquer, mort a Palma de Mallorca, on s’havia refugiat els darrers anys fugint de la Barcelona que li havia estat tan ingrata". Del 1906 fins al 1911, el Modernisme havia començat a entrar en crisi, els temps estaven canviant, el Noucentisme s’imposava amb vigor i els modernistes hi eren bescantats.
Alexandre de Riquer, que va viure dies feliços i serens a Palma, està enterrat al seu cementeri. Íntimament, Riquer sentia que ja no havia de demostrar res i va cercar aixopluc a Mallorca. En aquest moment, "el món escollit era el de la bellesa, la pau horaciana, el refugi en petits paradisos visibles, com els que trobà a la Mallorca dels seus darrers temps", va escriure Alexandre Cirici Pellicer, que amb la seva prodigiosa visió del món de l’art sempre va saber copsar la globalitat de la polifacètica trajectòria artística d’Alexandre de Riquer.
