UNA DE LES ACCIONS de govern més encomiables la legislatura passada va ser, sens dubte, la feina que es va fer en memòria històrica. La Llei de fosses, la Llei de memòria històrica, el compromís ferm de l’Executiu autonòmic per recuperar els cossos de les persones assassinades pel feixisme i reconèixer públicament la seva dignitat, les investigacions que en aquesta matèria varen fer un bon nombre d’historiadors i l’impuls i el treball dels distints col·lectius de memòria històrica varen contribuir entre tots a conhortar -si és que es pot- les famílies víctimes i també que la resta dels que creim que aquesta és una acció de justícia històrica hàgim pogut sentir un alè d’esperança que no se sentia feia vuitanta anys.
Unes accions així només són possibles des de la unió de forces dels que remen en la mateixa direcció. Ja són massa, malauradament, els que fan tota la força contrària que poden. Per això, preocupa i molt veure com una de les associacions es treu gent de sobre; preocupa observar certes actituds de protagonisme fora mida; preocupa que hi hagi qui es vulgui agenciar la representativitat de les víctimes, i també preocupa alguna decisió recent del Govern que sembla que no farà més que afegir al banyat.
Ho concretaré amb alguns fets: quan l’exconsellera Fanny Tur i el director general de Memòria Històrica Manel Santana, que havien fet una tasca amb tota l’excel·lència que permet la maquinària de l’administració i els entrebancs socials, es varen acomiadar amb un article a l’ARA Balears agraint la tasca feta per tothom i que havia possibilitat unes accions realment àgils i valentes, Memòria de Mallorca hi va respondre amb una crítica fora mida i fora de lloc, atacant els exresponsables poítics. Res de bo, com tampoc feia pensar res de bo que ni el Govern, ni MÉS no sortissin tot d’una en defensa de Tur i Santana, com sí que ho varen fer els investigadors.
Res de bo tampoc que, tot just uns dies després, el Govern nomenàs director general Marc Herrera, fill de Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca. I si dic res de bo, no té a veure amb la capacitat d’Herrera, sinó amb els condicionaments que es poden trobar fill i mare, el Govern i el col·lectiu social. És un conflicte ètic que, si més no, una creu que l’Executiu hauria fet bé d’evitar, pel bé de complir amb els objectius de memòria històrica.
Ara, quan les famílies víctimes han albirat esperances, quan tenim una part de la societat compromesa, quan hi ha unes institucions públiques decidides a recuperar la història d’aquelles persones a les quals es va prendre, quan existeixen els marcs legals i les dotacions pressupostàries que ho poden fer possible, cal anar units i molt alerta que la memòria històrica no pugui trontollar, a fi que la tasca ingent que encara hi ha per fer es desenvolupi amb la dignitat que mereixen les víctimes. Si no és així, haurem de veure com els hereus del franquisme es freguen les mans. I només ens faltaria això ara.
