09/02/2023

Un llarg adeu

2 min

Algú que estim molt es vol morir des de fa un parell de mesos. N’ha parlat amb qui n’havia de parlar i l’acord és fatalment i positivament irreversible. La situació, per una banda, és una font de sofriment incessable; de l’altra, conté una dolcesa apagada, un tel de tristesa entreteixida d’un goig calm. El temps que s’han donat per acomiadar-se presentava com a límit l’aparició del dolor. Les persones almenys hauríem de tenir garantida l’administració del nostre sofriment, hauríem de tenir potestat per assenyalar el punt a partir del qual no volem seguir el joc a la malaurança humana. Per això aquestes persones que estim tant havien tengut la mirada molt alta en fer-se el calendari de la mort. S’havien atrevit a fer ús d’un poder que no fa gaire ignoraven que tenien.

L’autor d’El cielo in una stanza, el gran Gino Paoli, en un moment de greu conflicte amb la realitat es va disparar un tret que havia de posar punt final a la seva vida. Però la bala no va seguir l’itinerari mortal previst i desitjat. Va dir aleshores que no tan sols no podem triar el moment de néixer, sinó tampoc el de morir. Morir sovint és més intricat que no ens pensam, malgrat les lleis que ens han de facilitar el trànsit.

Per què se suposa que aquestes decisions les hem de prendre només per estalviar-nos el dolor físic? Els mals de l’ànima, que en diríem, poden ser molt més destructius. Ja fa dies que les persones que viuen més directament l’infortuni voldrien veure partir la persona estimada –mentre li quedin ales. L’angoixa de l’espera les manté fortes, saben bé que cada hora que passa neteja més a fons un camí que, tanmateix, les ennobleix en la seva brillantor. Ningú no haurà tengut, per partir, una millor companyia.  

Escriptor
stats