Acudit i informació
Cada parell de mesos sorgeix un debat que posa sobre la taula qüestions que, en principi, tots hauríem de tenir ben clares. Per molt que repetim que vivim en una societat democràtica, amb respecte pels drets fonamentals —entre els quals hi ha la llibertat d’expressió— sovint ens trobem en situacions que ens fan ballar el cap; ens fan veure que si hi ha una cosa difícil, precisament, és viure junts en una comunitat oberta, on els individus fan més o menys el que volen i proven d’expressar-se en llibertat.
Forma part del joc de viure en democràcia: haver de suportar les opinions dels qui no ens agrada sentir, haver d’acceptar que hi ha altres maneres de veure el món. Fins i tot hi ha no les opinions sinó directament les falsedats: els fets tergiversats o les mentides que n’hi ha que se senten amb el dret de difondre —periodistes, polítics, ciutadans a les xarxes—, també emparats per la llibertat d’expressió. Sobre allò que són fets incontrovertibles no hi ha opinions possibles, però; ningú pot opinar una cosa contrària a una evidència que tots podem veure amb els nostres propis ulls. Només podem tenir opinions sobre les anomenades ‘qüestions d’opinió’, aquelles l’accés a la veritat de les quals no és clara i notòria. Això tan bàsic s’oblida a la immensa majoria de tertúlies, per exemple, on sempre hi ha algú no que emet una opinió sinó que directament està dient mentides, potser sense ni saber-ho o bé dirigit per un biaix ideològic que li fa veure que aquella part de la realitat que vol accentuar és tota la veritat.
Ningú no ens ha de dir què pensar i de què podem o no podem fer broma. Podem veure com a desencertat un acudit o una cançó política, però forma també part de la nostra llibertat d’expressió emetre una crítica. El problema prové del fet que veiem massa sovint com algú perd la feina o fins i tot va a la presó per cantar coses incòmodes pels qui remenen les cireres, per bé que sí que ens sol semblar bé que n’hi ha que siguin silenciats, o fins i tot empresonats, quan usen la seva llibertat no per tocar els nassos als poderosos sinó per fer escarni de les víctimes. No he sentit moltes defenses de la llibertat d’expressió d’un jove de Barcelona que va ser condemnat a presó i a pagar una bona multa per fer tuits masclistes: fins i tot celebrava els assassinats de dones a mans de les seves parelles.
Vull dir que tothom sembla omplir-se la boca de la llibertat per dir el que es vulgui, menys quan les ofenses són tan grosses que fan por, o qui rep l’escarni és un col·lectiu ja prou contra les cordes. El que no hauríem de permetre, però, és que no se’ns deixés fer broma o crítica dels poderosos, dels partits polítics que ens governen, dels reis i aristòcrates, de la burgesia garrepa que maneja la borsa, etc.
Aquests són els nous intocables, en un país on si se’n fa escarni és sobretot perquè no hi ha recursos ni coratge per fer informació lliure. Aquí estem condemnats a l’opinió, perquè la veritat ens és escamotejada. Si es fan tants acudits, també, és perquè es fan pocs reportatges.
