Els acords necessaris per a una altra salut mental

Sembla que comença un temps polític en què la preocupació per la salut mental podria ocupar un espai significatiu. Alguns gestos de les nostres autoritats i algunes noves referències en les partides pressupostàries així ho indiquen. També les estadístiques de l’atenció desbordada en la postpandèmia i les alarmes als mitjans de comunicació apunten a una dosi més elevada de preocupació col·lectiva sobre els nous i vells malestars. Però, es tracta simplement de tenir més recursos? D’ampliar la xarxa actual per tenir més capacitat d’atenció? Entenem tots plegats per què embogim?

Com en molts altres àmbits de la nostra societat, la crisi provocada per la pandèmia en l’atenció a la salut mental no és nova. Descobrim allò que ja teníem amb noves i aguditzades dimensions. Vivim noves i velles angoixes, noves i velles expressions dels patiments, i tot acompanyat de l’orfandat de no saber com ser atesos, escoltats, ajudats.

Tanmateix, la resposta no pot ser destinar més recursos per seguir fent el mateix, havent comprovat una vegada més que el sistema fa aigües. No es tracta d’ampliar sinó de posar una mica de coherència, humanitat i eficiència. Més diners però per ser una mica més útils. I això vol dir que els professionals ens parem a pensar, pactem i expliquem les bases de com hauria de ser una bona atenció a la salut mental. Proposaré alguns dels eterns acords necessaris.

Per què no tenim una lectura de la salut i la malaltia mental amb un nucli conceptual compartit? No podem continuar dient, en un extrem, que és una qüestió psicoanalítica i, a l’altre, que tan sols es tracta de reactivar els neurotransmissors. La salut pública (allà cadascú a la privada si no rep diners públics) necessita professionals amb visions holístiques, pluridisciplinàries, integradores, que tenen un nucli explicatiu compartit per tothom. La salut mental ni es pot explicar des del simple model mèdic de la resta de malalties ni podem acceptar discursos místics, filosòficoexistencials, que ho arreglen tot.

Com que l’atenció està territorialitzada, no obliguem les persones a ser curades en funció de la tribu psicobiològica de l’equip que li toca. És obligatori no oblidar, com tots els estudis demostren, que l’eficàcia de l’atenció no té a veure amb el tipus de tractament sinó amb la qualitat de la relació que la persona estableix amb el professional terapeuta.

Potser ja és hora de fer real allò de l’atenció comunitària. Una vella i cíclica reivindicació que recorda que emmalaltim junts i que ens podem ajudar a recuperar el benestar. No necessitem exactament més hores de consulta sinó més hores de professionals que treballen en els territoris de la vida quotidiana. Professionals que treballen junts amb altres professionals per modificar les condicions vitals que fan embogir, sense separar les atencions socials de les clíniques. Que van a la comunitat (a l’escola d’adults, a l’associació X o al casal de joves) per escoltar i acompanyar, en grup o individualment; que reforcen les possibilitats d’ajuda que tenen altres membres de la família, altres persones de l’entorn; que van al domicili per acostar-se als que no vindran a la consulta.

Professionals que ajuden a fer que altres recursos socials i educatius siguin més permeables a l’escolta, a l’acollida humanitzada. Necessitem que molts altres recursos tinguin una primera capacitat d’acollida sense derivar automàticament al sistema de salut mental. Pactem la inclusió mínima de professionals de la salut mental (no aliens al sistema) en els recursos socials, educatius, de joventut.

També hem de parlar sobre les drogues de farmàcia. Valorem què vol dir el permanent increment del consum de psicofàrmacs (molt diferent segons el gènere, la classe social i l'edat). Valorem els intercanvis amb les altres drogues del mercat. No neguem als pobres la felicitat de la pastilla, però tampoc el seu dret a explicar a algú què els passa. Quina ha de ser la dosi mínima d’atenció? Vivim com a urgent calmar l’angoixa, però hem de poder reclamar que algú ens ajudi a entendre-la, potser sense necessitat de cap diagnòstic.

El darrer pacte que voldria suggerir té a veure amb l’atenció primària, la medicina de família. Entre els professionals d’aquest nivell d’atenció predominen els que estableixen un bon nivell de confiança i de relació d’influència saludable. Si tenen temps i suport, per a moltes de les situacions de dificultat psíquica, tenen capacitat d’atenció sense derivar a l’especialista. Per què no pactem que tinguin temps i que es formi un continu amb els recursos de salut mental per ajudar-se mútuament i valorar la manera més útil d’estar al costat de les persones?