Un acord de govern contra la llengua catalana

Resulta significatiu que en el discurs d’investidura —33 pàgines de text escrit, 72 minuts d’intervenció oral—, la candidata, avui ja presidenta, Prohens només es referís a la llengua catalana per anunciar l’aprovació de mesures regressives. Malgrat que l’Estatut d’Autonomia i la Llei de normalització lingüística hi obliguen tots els poders públics, cap esment ni un a iniciatives per promocionar-la, més urgents i necessàries que mai en el context d’emergència lingüística en què vivim.

Prohens, que ha assegurat, molt emfàticament, en més d’una ocasió que mai farà de la llengua un instrument de confrontació política, es comprometé, no obstant això, a defensar personalment l’acord amb Vox i a implicar-se en l’aplicació de les mesures que inclou. Per al portaveu del seu grup, el diputat Sagreras, sostenir que aquest acord és contrari a la llengua catalana no és més que una ‘animalada. És així, realment?, és una ‘animalada’ sostenir que aquest ‘Acuerdo conjunto entre PP y Vox para el Gobierno de las Islas Baleares’, difós únicament en castellà, és ‘un atac contra la nostra llengua’, com l’ha qualificat l’Obra Cultural Balear (OCB)? Comprovem-ho.

En primer lloc, i per començar amb el compromís més genèric, a la mesura 55 de l’acord es diu que ‘[m]odificaremos las normas que supongan una imposición lingüística’. No sembla que PP-Vox, quan es refereixen a normes que suposen una ‘imposición lingüística’ pensin precisament en les que obliguen a utilitzar el castellà i/o prohibeixen o restringeixen l’ús d’altres llengües. Altrament, haurien d’activar immediatament la facultat prevista a l’art. 87.2 de la Constitució per impulsar des del Parlament balear una reforma del seu art. 3, que estableix el deure de coneixement del castellà. La inexistència d’un deure correlatiu en relació amb les altres llengües oficials comporta una jerarquització entre els diferents nivells d’oficialitat que aboca a un règim asimètric de desigualtat lingüística.

Després d’aquesta primera iniciativa, es podria continuar amb la modificació dels centenars i centenars de disposicions legals estatals que contenen clàusules lingüístiques discriminatòries, que privilegien el castellà i releguen el català (des de l’etiquetatge de productes a l’accés a subvencions; Plataforma per la Llengua en fa uns informes periòdics molt acurats).

A la mateixa mesura 55, es pot llegir que el desconeixement de la llengua catalana no penalitzarà per accedir a la funció pública, una proposta que no recollia el programa electoral del PP (que es restringia al cas de la sanitat) i que faria del tot imprescindible modificar la Llei de funció pública per eliminar-ne l’acreditació de coneixement de català com a requisit d’accés. En una interpretació literal estricta de l’incís, el català ni tan sols hi hauria de figurar com a mèrit, atès que impediria al candidat que el desconeix sumar els punts eventualment reservats.

Aquesta previsió resulta obertament contradictòria amb la mesura 56 de l’acord, que pretén garantir el dret d’opció lingüística, això és, el dret del ciutadà d’adreçar-se (actiu) a l’administració pública i de ser correspost (passiu) en la seva llengua de preferència (art. 14.3 de l’Estatut); un dret que esdevé paper banyat si l’administració renuncia a exigir una capacitació lingüística adient al seu personal.

Quant a l’ensenyament, a la mesura 54, es preveu que els pares podran elegir la primera llengua d’escolarització, una proposta contemplada (si es refereix a la del primer ensenyament) no només en el programa del PP, sinó també en la legislació vigent: tant en la Llei de normalització lingüística (art. 18.2) com ara en la Llei d’educació (art. 135.1.c). Cal recordar que no reeixiren, en el passat, intents d’implementar-la de forma no traumàtica i s’hauria de veure de quina manera resultaria conciliable amb el principi de no segregació dels alumnes per raó de llengua.

El que no figurava, expressament, en el programa del PP era l’extensió de la lliure elecció de llengua a totes les etapes educatives, abans d’acabar la legislatura. Aquesta mesura atempta contra el model lingüisticoeducatiu balear vigent en el darrer quart de segle, des del Decret de mínims, que, sense excloure el castellà, ha atribuït al català el paper de llengua vertebradora de l’ensenyament, única manera de garantir que, en acabar l’escolarització, els alumnes hagin assolit d’una competència comunicativa plena en totes dues llengües oficials (objectiu sovint no aconseguit en relació precisament al català).

El PP i Vox han acordat, així mateix, a la mesura 58, l’eliminació de l’Oficina de defensa dels drets lingüístics. Se l’acusa de ser un instrument d’exclusió del castellà i d’imposició lingüística del català. Una lectura del decret que la regula i de les memòries d’actuació corresponents als anys 2020-2021 i 2022 dissipen qualsevol dubte: l’Oficina vetla pels drets lingüístics dels ciutadans sigui quina sigui la llengua oficial emprada. Si nou de cada deu casos en què ha intervingut la llengua de referència ha estat el català és senzillament perquè les vulneracions dels drets lingüístics dels castellanoparlants són gairebé inexistents (però algun n’hi ha hagut i l’Oficina hi ha actuat amb tota diligència).

Vincular funcionalment al Parlament la nova ‘Oficina de Garantía de la Libertad Lingüística’, que l’ha de substituir, i deixar-ne la gestió en mans de Vox, aspectes amagats en l’acord de govern i només revelats per la premsa, presagia una font de conflictes extraordinària.

Comptat i debatut, el lector té prou elements de judici per valorar si es tracta d’un acord de govern negatiu per a la llengua. A mi em sembla evident que l’aplicació de les mesures que preveu comportaria un segon intent de desballestament del marc jurídic del català a les Illes Balears, una dècada després de l’escomesa del govern Bauzá, però en un context sociolingüístic molt pitjor per a la llengua pròpia del país.