La Catalunya seca. El paisatge natural (1929)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article del geògraf Pau Vila (Sabadell, 1881 - Barcelona, 1980) a la primera plana del diari 'La Publicitat' (27-X-1929). Les sequeres de fa un segle van motivar aquesta peça. Mostra el talent de Pau Vila en l’exercici d’un periodisme científic i de precisió basat en la solvència acadèmica i en un capteniment atent a les necessitats informatives objectives del lector. 

Des de la Terralta fins a la Llitera i des del riu Cinca fins a les Garrigues, terrenys, vegetació i pobles ens mostren un paisatge auster, quasi monòton, com no n'hi ha d'altre en tota la nostra terra: és la Catalunya seca. És, a més, el domini de la ratlla dreta, de l'horitzontalitat. I aquesta horitzontalitat l’explica prou bé la història geològica. Quan la mar nummulítica, que des del golf de Roses anava fins a la fossa de l'Ebre, fou closa en un llac per l'aixecament de la part central de Catalunya, aquestes terres ponentines quedaren convertides en una cubeta lacustre, a la qual l’Ebre abocava les seves aigües; així es constituí el llac oligocènic, que més tard, en els temps miocènics, ja s’havia reduït molt per evaporació i per desguassament, però un cop les aigües pogueren obrir-se un pas a peu pla, a través del muntanyam de la costa, es buidà del tot i deixà sec el seu fons. Aquest era format d'una superposició de sediments variats des de la finor dels llots margosos o argilencs fins al granat de les graves o dels codolellars. [...] Després, l’escassetat de pluges ha ajudat a la conservació d'aquestes línies que rarament es corben; si és cas es trenquen. Ja diguérem que ací no hi plou gaire: en els borns més enlairats sabem que no s'arriba als 500 mm, però en les contrades més baixes la pluviositat a penes sobrepassa els 300 mm (Garriga baixa); a la comarca veïna dels Monegres, tocant al Cinca, en terra aragonesa, ja més continental, hi ha anys que ni a aquella xifra arriba (Bujaraloz: any 1920, 234 mm; any 1921, 281 mm; any 1922, 319 mm; l’any 1923 l'observador es cansà de recollir dades perquè passaven els mesos sense caure una gota d’aigua). L'escassetat de precipitacions aquoses i la disposició quasi horitzontal de l'estratificació del terreny ha produït un altre fet curiós en el relleu d'una part d’aquestes terres, i és que en els vessants del muntanyam meridional, sobretot (Garriga, Terralta), fora d'alguna o altra canal que recull les aigües de les muntanyes veïnes, les valletes són completament seques i les més d'elles no tenen ni pas per a l'aigua de pluja; de manera que els conreus les tallen perpendicularment amb llurs marges. [...] En mig d'aquest desert estepari les aigües de canals i séquies fan brotar oasis d'una verdor ubèrrima. Fora d'ella, en el secà, allà on la terra és prou fèrtil per si sola, s'hi fa blat amb l'esperança que no hi mancarà alguna saó profitosa. En aquestes terres el conreu de secà és un joc d'atzar com qualsevol altre. [...]