OPINIÓ

Venda de fum

Dotats a mitges amb tot allò que suposaria un bitllet cap a on voldríem anar un dia, en cas de tenir algun objectiu ni que fos de sumptuosa buidor o de confortable perversitat. La finalitat quan més degenerada més justifica els mitjans. Sofàs, butaques, pell girada o vellut, carn o peix, el buit és el mateix i un llambreig sinistre emmarcarà fàcilment el resultat. Un petit grup de persones s'anomenarà orquestra, a estones tot esdevindrà nou i eternament suat, lluent i a la vegada descosint- se escrupolosament. Sorgeix enmig del tot o del no-res, esvelta i reverenciada, una figura. Vol ser-ho però no semblar-ho massa, vull pegar i amagar, amago i pego però sense ferir. Som al ring, m'esforço. El meu cos brilla pro no cregueu que suo. Estic de volta de tot però també fingeixo que tot em sorprèn. Ho sento, no servim alcohol. Tenim quaranta castes de te i altres bullidures. Es va desplegant tot el repertori i no només tot allò que l'autoanomenada rapsoda va amollant, també tot el que procedeix dels membres de la mateixa capelleta que va emergint, una autèntica cerimònia animista d'uns pocs que es va engolint a ella mateixa. Manca només una bestiola de ploma i un poc de sang si no fos que som al centre de Ciutat i la cerimònia és envoltada de presumpta poesia en un marc d'imminència electoral. Estam en campanya i, per tant, tot agafa un to més forestal encara. Un lloc exuberant on el buit es percep molt millor que la veu de la poetessa. Un local on l'elegància és basada en la beatitud megapostmoderna de l'audiència.

'Il Gatopardo', tornau-hi sempre que pugueu, el més mallorquí dels llibres que ha donat Europa. Mentre enyoro la part més gitana de les coses observo i escolto com els desitjos s'entrunyellen pensats en veu alta, s'inarticulen uns versos que... llàstima!, no foren produïts per l'artista que els recita, fingeix sobtadament ser- ne la primera lectora mentre els vocalitza. De tant en tant, l'endogàmica audiència interpreta el paper oscil·lant entre el total coneixement i l'astorament més profund. Ho sento, no servim alcohol.

Al final, com una glopada, sobtadament el silenci i la immediatesa, alguna colzada i el moment inquietant del no-res, una embranzida de forçats aplaudiments i la nostra rapsoda fingint la imaginària sensació del moment. Algú omple un tassó d´aigua i es troba envoltada a mitges de tot allò que suposa un bitllet cap a on voldries haver anat. Es desfà l'espectacle.

Badallo i m'estiro. Topo amb el braç per curiositat i em retrobo el vell amic, Sepúlveda, al prestatge amb el seu 'Història d'una gavina i del gat que la va ensenyar a volar'. Fabulós llibre i preciosa al·legoria que em recorda els vells temps. Torna a la meva memòria com la criatura indefensa se sobreposava al temible esguard vermell dels nombrosos paràsits que l'assetjaven. M'allunyo i camino. De retorn cap al cotxe, un jardí que entre l'enllumenat i la lluna d'avui provoca un recital sense públic. L'autor, un ocellet amb baverall roig que, com cada any, s'ho sap de memòria.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF