Filòleg i professor de SecundàriaSupòs que també em toca fer la meva reflexió sobre els diacrítics, atenent el nombre de gent que m’ha interpel·lat directament, deu ser gairebé obligatori. La primera reacció que tenc és agredolça. Agra perquè m’he decebut llegint la quantitat de fel que he llegit, sobretot tenint en compte que aquesta fel l’ha treta gent valuosa que ni tan sols s’havia llegit la proposta de l’IEC. Agra perquè constat, una vegada més, com ens molesta que ens toquin les nostres certeses, la comoditat que ens dóna la seguretat i com ens disgusten els canvis, fins al punt que els criticam aferrissadament abans de reflexionar-hi calmadament. I dolça perquè, veient la quantitat d’opinions que han circulat, he constatat que la llengua ens és un part tan íntima de nosaltres, tan nostra, que no volem que ens la toquin i la protegim com un tresor.
Però anant al tall, he de dir que l’escriptura és una convenció. I com totes les convencions, és criticable, millorable i, sobretot, modificable. I, no ho oblidem, dictada per una institució formada per gent molt preparada en la matèria. Que ens esqueixem les vestidures perquè aquesta autoritat acadèmica, formada per membres de la vàlua dels quals no hauríem de tenir cap dubte, i que hem acceptat com a vàlida, faci la seva feina i dicti canvis en una convenció em sembla una mica decebedor.
En segon lloc, em fa la sensació que de vegades ens oblidam que la llengua escrita és una conseqüència de la llengua oral. O, si voleu, que abans és la llengua oral i després l’escrita, i que la
segona és conseqüència de la primera, i no al revés. Us puc posar exemples de llengües que s’escriuen però no tenen parlants o en tenen molt pocs (llatí, irlandès...), i us assegur que m’amoïnaria molt que la meva llengua hagués d’engreixar un dia aquesta llista. Ho dic perquè ens escandalitzam molt quan ens fan una proposta per modificar una convenció ortogràfica, però no sent gaire escàndols quan més de la meitat dels meus alumnes barcelonins tenen per homòfones déu i deu, o són i son. És més, tots els alumnes i exalumnes entenen que els marqui falta quan es deixen un accent diacrític, però molt pocs entenen i toleren que els digui ep, que nou més un no és [ˈdew], que són [ˈdɛw]. I si a més de dir-los-ho els ho penalitz, la gosadia pot arribar a ser resposta per pares i companys de departament. Deixem que els parlants pronunciïn igual déu i deu, però exigim-los escrupolosament que posin bé el diacrític, i quedem-nos amb una consciència tranquil·líssima!
I en tercer lloc, qualsevol que hagi intentat explicar els accents diacrítics sabrà que l’única explicació que es pot fer és dir aquesta és la llista, s’aprèn i punt. Totes les llistes que he fet aprendre als meus alumnes, amb una gafa al nas perquè mai m’ha agradat això de dir memoritzau una llista, acaben amb uns punts suspensius... Nins, són aquests, però... n’hi ha més, i si no els escriviu bé... (rialla malèfica). Això, des del meu punt de vista, és obertament criticable. Si és que és cert que finalment cal una llista, no té sentit que tingui més de 150 elements i que pretenguem que els parlants se’ls aprenguin tots! Si consideram el diacrític un fet excepcional, no podem tenir una llista de 150 excepcions. Som del parer que la llista que teníem fins ara és del tot il·lògica i incoherent, pels motius següents:
- No hi surten totes les parelles d’homògrafs ni hi ha cap manera de saber quins homògrafs duen diacrític i quins no (o sigui, no hi ha cap manera de saber per què més i mes sí, però set i set no, i no val dir que set i set no es confonen en cap context perquè un és un numeral i l’altre és un substantiu; la quantitat de gent que diu tinc set quan vol dir en tinc set és impressionant. Alhora, em podríeu dir en quin context es pot confondre més i mes?). És més, la llista fa distingir homògrafs que molt rarament es confondrien pel context (rés i res no crec que es puguin confondre en gaire contexts que es puguin qualificar de ‘normals’), mentre que n’hi ha que es poden confondre pel context i no duen diacrític (moc i moc... Què vol dir exactament un parlant que escriu em moc molt? Li regalam un mocador o pensam que és hiperactiu?).
- Una vegada que sabem que una parella d’homògrafs duu diacrític, no hi ha cap manera de saber quin dels dos en duu. Normalment és la vocal tancada (aquella que per a molts de parlants joves metropolitans sona exactament igual que l’oberta, però molt i mòlt... Normalment és el verb, però bota i bóta...).
En definitiva, entenc els que es queixen de la modificació (amb el que ens havia costat dominar una excepcional llista de 150 excepcions i ara ens la simplifiquen), però benvingudes siguin les revisions de la convenció que fan que l’escriptura de la llengua pugui evolucionar perquè és viva i necessita evolucionar. Benvinguda sigui una llista d’excepcions que em passa de 150 a 14. I, sobretot, benvinguda sigui la imaginació i miracles dels parlants, que oralment també tenen homòfons i no posen diacrítics mentre parlen, i així i tot s’entenen perfectament.
