CORRENTIA

Panteons i fosses comunes

Hi ha petis cementiris que ocupen un lloc al cor del lector, i no perquè siguin museus d’art funerari, sinó perquè s’han obert camí fins a nosaltres per diverses vies particulars. Per la poesia, per exemple: l’espriuà cementiri de Sinera; el de Lofoten, on “els morts estan ebris de pluja antiga i bruta”, que devem al poema de Lubicz Milosz; o el cementiri marí de Paul Valéry, just a la vora de “la mar, la mar, que sempre recomença”. Emociona la lluminosa humilitat del de Deià, que serva les restes de Robert Graves, les de Mark Heine i Francisca Sunyer –i d’alguns altres amics d’antany. Els cementiris entesos com a ciutats imperials de la mort fan més una impressió museogràfica que no de fossar. A més, alguns panteons desperten velles ferides històriques –no és infreqüent ni rar que el poder que celebren s’hagi assolit a costa d’hisendes i de vides.

Aquests dies s’ha profanat la tomba dels reis Pau i Federica de Grècia, pares de la reina Sofia i del destronat Constantí de Grècia. Lamentable afer, que condemnarem encara que no serveixi de res. Però no és més lamentable aquesta profanació puntual que la que suposa mantenir cadàvers en fosses desconegudes, com n’hi ha arreu d’Espanya. La profanació anònima de l’oblit a les cunetes, a fosses comunes o sigui on sigui que gent d’ànima escassa matà altra gent, és més cruel perquè va ser brutalment incorporada a la quotidianitat de la vida espanyola, fins al punt que, quan sobre aquests morts comença a planar el darrer alè de justícia, mig Espanya ho impediria amb violència, si cal.

A Grècia, aquesta mena de profanació silenciosa s’ha fet perenne a cada tros de territori. Sota uns pams de terra hi ha enterrats cossos de comunistes que penjaren durant setmanes als arbres, hi ha enterrats cadàvers fraccionats..., fruit de la bestialitat d’una història que la monarquia grega va esperonar directament, amb cops d’estat, i per aliances assassines. Els pares de Sofia, tant com els seus avis, miraren de fixar per la força el que consideraven els seus drets, dels quals qualsevol persona de bona voluntat en diria privilegis.

Ara la gent d’ordre d’arreu d’Europa lamenta la profanació de la tomba reial. Molts, ni s’han esqueixat un calcetí esquinçat per les fosses sense nom. Aquí continuen caient làmines de silenci com pell de ceba.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF