TRIBUNA OBERTA

Hegemonia sobiranista: entre ser o no ser canvi

A vegades, per entendre una lluita pròpia, cal mirar-ne d’altres, i el segle XX està ple d’exemples per aprendre com guanyar políticament. Per exemple, Lenin va entendre que per aconseguir l’hegemonia del projecte obrer, per poder guanyar, havia d’aconseguir subordinar la resta de moviments emancipadors (pagesos, liberals...) al seu. Gramsci, en canvi, va entendre que a Itàlia les cartes s’havien de jugar d’una altra manera. Mirant les disparitats entre nord i sud, va adonar-se que el seu projecte d’hegemonia no podia suposar cap subordinació política, sinó que calia crear una nova identitat popular que superés les diverses i plurals reivindicacions italianes. Així, mentre Lenin proposa una instrumentalització dels moviments, Gramsci entén que aquests moviments fan mutar la identitat de les forces implicades, cosa que genera un nou 'sentit comú'. Gramsci, en definitiva, crea un nou país.

Llegint l’article Les Illes Balears, una colònia mediterrània vaig tenir la sensació de tornar al vell debat de fa un segle, però ara orientat als anhels sobiranistes. Sembla com si l’autor ens proposés un model d’hegemonia a l’estil rus en què tots els mals de la Mallorca turística, precària, sexista... s’han de subordinar a un projecte independentista. Així, sembla que es demana un acte de fe als moviments socials: la independència no és màgica, però ja veureu que amb ella ho podrem fer tot. La realitat, però, és diferent. A vegades tenc la sensació de ser en una reunió on es plantegen tots els problemes de les Illes en el moment precís que qualcú s’aixeca dient: “Amb la independència tot això canviarà!”. I, pensant que la gent li aplaudiria la proposta i marxaria a casa contenta i fotuda, ningú no li fot ni cas.

I sí, la independència permet construir de bell nou, però pot aconseguir-se sent sols un instrument minoritari? Es pot generar emancipació sols canviant les estructures institucionals? No coneixeu cap país que hagi esdevingut independent que hagi acabat lligat als interessos dels diversos poders? I, a més, no hi ha exemples al món on l’elit s’adapta i acaba dominant les noves estructures creades? I per acabar-ho d’adobar, no són les nostres pròpies institucions polítiques, amb plenes competències sobre urbanisme, les que estan permetent desgraciar encara més el nostre territori en favor del turisme? Idò de què ens serveix la plena sobirania si no hi ha un canvi de “sentit comú”? En definitiva, no es tracta de canviar l’estructura territorial, sinó de canviar també el corrent de pensament i la identitat illenca. La gent no ens fot ni cas perquè comencem la casa per la teulada.

Així, la independència no pot ser un fi en si mateix ni un instrument si es construeix com a única eina possible per a tota lluita. Si així es planteja, al sobiranisme sols li queden dues alternatives: assumir el discurs de les elits renunciant a la capacitat transformadora o perdre sempre amb un discurs allunyat de la conjuntura actual i del pensament majoritari illenc. La primera opció acaba sent el que exposava Tomasi di Lampedusa: que tot canviï perquè no canviï res. Un projecte així, com el convergent a Catalunya, aquí, a les Illes, té difícil recorregut. El sector que l’hauria de dur a terme balla entre el PP i un sector d'El Pi i, a més, no hauria de ser desitjable per un sobiranisme que es pretén emancipador. La segona opció té un altre destí: cada cop que el sobiranisme parla d’independència com a solució a les particularitats de les Illes, guanya el PSOE i acabam sent la minoria del bloc emancipador i de les esquerres d’aquestes Illes. La paradoxa infinita: per no voler ser colònia acabam colonitzats per les forces de les quals ens volem alliberar.

De la mateixa manera que Gramsci va entendre que la direcció política revolucionària de Rússia no podia funcionar a Itàlia, m’alluny de pensar que el vell discurs sobiranista pugui tenir recorregut. En la dicotomia entre sobirania plena o statu quo som minoria. És un fet. No es tracta d’una falsa consciència Balear contra l’Estat o Europa, sinó d’una manera d’entendre les Illes que, tot i obsoleta i contradictòria, encara és plenament vigent. Així, abans de res cal crear un discurs nou, un nou sentit comú d’identitat mallorquina, menorquina, eivissenca i formenterenca que permeti englobar tots els projectes emancipadors. Perquè aquí sí, confrontant el poble i la seva resistència amb l’elit i les dinàmiques de poder opressives que genera el turisme, el gènere... som clarament majoria per crear un nou país.

Em permetreu un recordatori: l’any que les forces sobiranistes més força han tingut no va ser perquè es parlés d’independència, sinó en una era en què es va plantejar per primer cop a les Illes un discurs que unia la majoria d’illencs. La lluita contra el TIL no va parlar de l’estructura colonial. Ara bé, no era sobiranisme allò de què es parlava quan es parlava de llengua, de drets socials, de defensa dels serveis públics, de defensa d’una identitat plural...? El TIL va obrir la finestra a crear un nou sentit comú sobre què volia dir ser balear sense la necessitat suposadament inevitable de qüestionar la relació amb l’Estat. Com bé ens diuen Chantal Mouffe i Ernesto Laclau, la política no és una lluita essencial que acabi amb un únic final possible –digau-li independència–, sinó un camp de batalles constants de coalicions inestables que, de mica en mica, van conformant una nova democràcia o, si voleu, una sobirania pròpia. En altres paraules, perquè el sobiranisme sigui hegemònic cal definir què som segons amb qui i contra qui lluitam. Que cadascú posi el seu adversari i d’allà ja generarem les solidaritats per poder construir sobiranies plegats. Potser, per començar, la pregunta a fer-nos és la següent: som un poble dominat per les elits o un país al servei del seu poble?

EDICIÓ PAPER 27/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF