Publicitat
Publicitat

ABANS D'ARA

Cròniques colonials (1982)

De l'article de Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, la Segarra, 1918 - Barcelona, 1990) a Diario de Barcelona (18-III-1982). Vehemència, quan encara feia mal el frustrat cop involucionista del 23-F.

[...] Catalunya (i el mateix es podria dir de la resta dels Països Catalans) cau en l'error de no plantejar-se com cal una situació que s'arrossega des de força abans de la derrota davant les tropes de Felip V i que aleshores s'"institucionalitzà"; aquella Espanya de la qual podíem haver format part lliurement, i no hi ha cap més manera de "formar part" de res quan es tracta d'homes o de pobles, fou avortada quan Castella preferí posseir en lloc d'estimar. És una passió encara no apaivagada al cap de segles de violacions i que la nostra resistència encén; els uneix de debò. Sempre veurem com fan pinya així que els sembla que podríem escapar-nos o afluixar els lligams. Són capaços, aleshores, de deixar de banda o d'ajornar fins a dies més feliços, ideologies polítiques i programes socials que els oposen i que els podrien distreure de la gran empresa, de la gran croada, car la conservació de les colònies passa per damunt de tot. D'aquí les declaracions de la gent dretana quan amb tota sinceritat anuncien que més s'estimen una "Espanya vermella com un pebrot que no pas partida com un meló esberlat", o les posicions carrillistes quan els comunistes de la metròpolis es mostren disposats a renunciar a avantguardismes revolucionaris i a resar parts de rosari amb els partidaris d'una societat blava com el mes de Maria si la confortable i remuneradora "unidad española" és amenaçada. D'altra banda, no s'ha vist mai que cap esquerra espanyola ataqui els grups centristes o de la dreta per nacionalistes (s'entén: nacionalistes espanyols); que ho són, com ho és la mateixa esquerra, es dóna per descomptat: qualsevol disposat a defensar la seva llengua, la seva cultura, la independència del seu territori, és un nacionalista.

No pas aquí, però. Aquí, una mena d'ofuscament que, pel que sembla s'adiu com no ens pensàvem amb el caràcter català, fa que els nacionalistes confessos o d'etiqueta abominin de qualsevol alliberament nacional [...].

Riure, malgrat tot