Publicitat
Publicitat

Crèdits (1): quan no es diu la veritat

Sembla que s'acaba l'època de producció de diners sense límit. Ho va advertir el senyor Bernanke (president de la Reserva Federal dels Estats Units) i ho diu ara el Banc de Pagaments Internacionals (el BIS, que sindica els bancs centrals de gairebé tot el món, inclòs el Banc Central Europeu). Ambdues institucions reclamen que els governants actuïn amb més diligència. A finals del 2013 ja farà cinc anys que els bancs centrals injecten diner barat, i això no pot continuar per sempre.

Alguns empresaris, sobretot de petites i mitjanes empreses, s'espantaran: "Ara que ens deien que començaria a fluir el crèdit cap aquí, d'on sortiran els diners?" Doncs no sortiran d'enlloc. Perquè, de diners per a crèdits, no n'hi ha. Ni n'hi haurà. Algú els ha enredat. Al contrari, els préstecs que ara els bancs tenen concedits s'hauran de retallar -de fet, ja s'estan retallant des de fa quatre anys-. I és que, entre d'altres, Espanya pateix un problema singular respecte a les economies veïnes desenvolupades: els bancs espanyols tenen massa crèdits concedits. El problema financer d'Espanya és el deute privat: els particulars i les empreses estan massa endeutats. Perquè se'n facin una idea, aquí llanço quatre xifres: els bancs espanyols tenen atorgat en crèdits a empreses i particulars l'equivalent al 187% del PIB espanyol -fa tres anys aquesta xifra va arribar al 205% del PIB-, mentre que els bancs francesos tenen atorgat l'equivalent al 127% del seu PIB i els italians l'equivalent a només el 84%. Per tant, i per arribar a l'estàndard del 100% del PIB -si és que aquesta proporció pot considerar-se un estàndard-, encara queda molt camí per retallar.

El gran error d'Espanya durant la bombolla hipotecària va consistir a endeutar-se en excés -fet que el Banc d'Espanya va obviar-. Hipoteques a cor què vols, excessiu finançament a empreses de construcció, massa préstecs a les empreses sense calibrar-ne prou el risc, etc. Com que, al seu torn, els bancs espanyols no tenien prou euros per deixar als clients, també es van endeutar i van demanar diners prestats als seus col·legues estrangers -principalment del nord d'Europa-. Quan els particulars i les empreses espanyoles, degut a la gran recessió que hem viscut, no han pogut tornar aquests préstecs, la banca espanyola tampoc ha pogut complir amb els bancs estrangers que li havien deixat diners. I d'aquí ve, principalment, el problema de la nostra banca. Tot Espanya està sobreendeutada: particulars, empreses constructores, empreses no constructores i... la banca. Per tant, si alguna cosa tindrà lloc és que el crèdit continuarà sent un bé escàs.

Ara bé, de tots els afectats que he esmentat, m'agradaria aturar-me en l'empresa no dedicada a la construcció, en l'empresa industrial i de serveis. Les empreses són com les famílies, quan no tenen diners demanen un préstec. Si observem a què destinen les empreses els préstecs que obtenen, podem dir, grosso modo , que a dues coses: préstecs per finançar circulant i préstecs per finançar inversions. Quan parlem de circulant, estem parlant de diners necessaris per passar el mes. Per què les empreses tenen aquesta necessitat? Doncs perquè els seus clients no paguen a temps, perquè tenen puntes de liquidació d'IVA, pagaments inesperats, etc. El cas és que aquests préstecs haurien de ser puntuals ("Aquest client ha fet fallida i no em pagarà", "A l'estiu tothom paga més tard", etc.) i per cobrir necessitats de caixa excepcionals. Però la realitat és que aquestes necessitats financeres han esdevingut estructurals per a les nostres empreses. És com si vostès, per arribar a final de mes, sempre necessitessin un préstec, de forma recurrent. Per dir-ho familiarment, com si "anessin endarrerits" econòmicament.

Una família té dues solucions davant d'aquest problema. Una consisteix a reduir les despeses durant un temps fins que es "posi al dia" ("No sortirem a sopar", "Aquest any no hi ha vacances", etc.). Però per a una empresa fer això és molt complicat perquè pot significar produir menys i potser perdre vendes. Les famílies també tenen una altra solució: que un dels seus membres (que té uns diners estalviats, o els pot obtenir venent-se alguna cosa que no utilitza) posi diners al pot comú familiar. Així la família es "posarà al dia" de cop i volta. Aquesta solució també és aplicable a una empresa. La qüestió és: si tanmateix aquesta és molt sovint "la solució", per què no agrada als nostres empresaris? Deixem-ho per a la setmana vinent. Veurem que algunes de les nostres empreses topen amb vicis que les perjudiquen enormement.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF