OPINIÓ

Comportaments i regles

JOAN MELIÀ
JOAN MELIÀ

A: Una aigua amb gas, per favor.

B: ¿Qué?

A: Una agua con gas, por favor.

B: No, si le entiendo, pero estaba distraído.

Per al manteniment de la vitalitat d’una comunitat lingüística, una política favorable de les institucions públiques és un factor important, però no és imprescindible. En canvi, a més de ser important, el comportament lingüístic dels membres d’aquesta comunitat és essencial, definitiu. Sense l’actuació dels parlants, no hi ha continuïtat possible. No importa mirar gaire lluny per a trobar exemples que ho demostren. Dels tres-cents anys que van del Decret de Nova Planta ençà les institucions polítiques que han governat les Illes Balears només no han estat obertament contràries a l’ús i a la difusió de la llengua catalana durant els darrers trenta i poc. I sé que faig llarg de generós. A pesar d’això, continua sobrevivint socialment i, de manera general, una àmplia majoria dels illencs que han après el català dels seus pares continuen transmetent-lo als fills. Amb relació als resultats, és igual si el comportament favorable al manteniment per part dels parlants és degut a inèrcies, a impossibilitat de tenir-ne un altre, a resistències o a una actitud de fidelitat militant. En el nostre cas hi deu haver hagut en tots els moments d’aquestes tres centúries factors de tota classe.
Així i tot, la política lingüística de les institucions públiques pot fer canviar, en un sentit o en el contrari, el comportament dels ciutadans. No cal obrir gaire els ulls per a adonar-nos del mal que la política lingüística espanyola ha fet sobre la comunitat catalana. En conseqüència, no estan exemptes de responsabilitat en aquest camp. Les institucions públiques —sobretot en els casos de revitalització de la llengua de la comunitat que gestionen— han de protegir, estimular i afavorir-ne l’ús. Però no és una bona estratègia descarregar tota la responsabilitat sobre els gestors polítics; potser còmode i tranquil·litzador, però, a més d’inútil, és contraproduent.

Molts dels comportaments dels ciutadans, amb relació a l’ús de la llengua catalana no n’afavoreixen la consolidació com a llengua pròpia. Com és el canvi de llengua quan ningú, com a l’exemple del principi, ho demana. De vegades a pesar de ser-ne conscients; en altres casos, sense adonar-nos-en. Canviar les conductes automatitzades és difícil perquè, com que suposa més poc esforç, tendim a repetir-les. I si, davant una situació repetida, repetim el comportament, molt probablement el resultat que n’obtindrem serà el mateix. Per tant, si aquest resultat no ens satisfà i en volem tenir un altre, cal modificar la nostra manera d’actuar. I, com tots sabem, canviar suposa esforç. Sobretot si en el procés de canvi, en lloc d’experimentar gaudi, en treus patiment. Per tant, hi hem de passar gust; si no, abandonam.

Karmelo Ayesta, en el llibre 'Goza daiteke gehiago' (2015), estableix un paral·lelisme entre la preparació per a la pràctica de l’esport i per al canvi en el comportament lingüístic personal. Ho fa basant-se en fonts acadèmiques, però també a partir de l’experiència personal: de practicar l’esport (ciclisme) i de millorar la utilització habitual de l’èuscar en la vida diària. És un llibre construït a partir de la reflexió sobre comportaments quotidians. Tot i que parla de l’experiència d’una persona, l’autor, que vol ser euskaldun (parlant de basc), tot ens és proper. La traducció catalana, Gaudir de la llengua. El viatge lingüístic d’un parlant basc (Onada Edicions), és de Gemma Sanginés, que també la prologa. I no és per casualitat, que n’és la prologuista i traductora; l’obra es pot associar, per la temàtica i el tractament, amb els tallers que duen a terme Sanginés i Ferran Suay, per a millorar l’ús del català i les diferents publicacions que, sobre aquesta temàtica, han fet; són els autors, entre altres obres, de Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català (2010). És un bon llibre, profitós per als parlants del català que hi volem parlar.

Deu ser més fàcil capgirar les polítiques lingüístiques institucionals que canviar les actituds i els comportaments de les persones. I, ben segur, en aquests trenta anys que fa que es va aprovar la Llei de normalització lingüística —i també de la inauguració del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana— hem vist canviar més —tot i que no prou— el marc lingüístic institucional que no moltes de les actituds i comportaments dels ciutadans. Això sí, és necessari no oblidar que han estat tres segles pressionant en sentit contrari i només tres dècades, més o menys, a favor.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF