Professor i escriptor

Benvolgut guru de l’autoajuda

Benvolgut guru de l'autojuda,

Circumstàncies més o menys fortuïtes em varen portar l'altre dia a sentir una de les teves lliçons magistrals sobre la felicitat. Començaré per reconèixer la capacitat del teu verb fàcil per entabanar els que t’escolten. Vares parlar de dret, amb el micròfon de casc, gesticulant amb profusió, sense papers, adreçant de tant en tant una pregunta al públic i deixant anar acudits: un estil entre les Ted Talks i els monòlegs de la tele. Tanmateix, el que vares explicar em va semblar, i perdona la franquesa, un brou mal cuinat de frivolitat i error. Permet-me, doncs, que te'n faci quatre comentaris, que adoptaran la forma de resposta a les teves frases brillants. Com que la bona nova que expliques constitueix una mena de saviesa comuna que circula en píndoles pel món real i pel virtual, en faig una carta oberta per si a algú li serveix.

Frase primera: “res no és tan terrible”. Dius que ens consumeix la “síndrome tremendista”, que no és altra cosa que allò de veure el món pel costat fosc i deixar que l’amargor ens consumeixi. El cas, benvolgut guru, és que a mi hi ha moltes coses que em semblen terribles de veritat. Em sembla un espant que l'1% de la població mundial acumuli gairebé la meitat de la riquesa global, que milers de persones morin cada any intentant travessar el Mediterrani o que avancem despreocupadament cap al col·lapse ambiental. I em sembla terrible, per si et pensaves que només parl de coses llunyanes o planetàries, que una quarta part dels meus alumnes de 1r d'ESO abandonaran els estudis sense completar l'ensenyament obligatori. O que la meva llengua retrocedeixi en ús i en qualitat. O que els jutges tenguin vocació de carcellers i la policia reprimeixi el dret a la manifestació amb contundència franquista. No sé si el fet de veure tot això com un quadre negre em fa una persona de poca intel·ligència emocional, però tampoc no estic segur de la maduresa de qui opta per ignorar-ho. El teu consell de vèncer la síndrome tremendista se'm sembla massa a una invitació a despreocupar-me de tot el que està més enllà del meu redol més proper.

“No pensis tant i viu més”, diu la segona píndola. Bona, sense dubte, per posar de divisa personal al perfil al Twitter. Resulta, però, que a mi m'agrada la gent que pensa, i especialment la que pensa en coses com les que explicava abans. Tenc la mania de creure que és la gent que pot ajudar a fer que el món sigui una mica més habitable. No tots hem de ser filòsofs, i és cert que hi ha maneres poc equilibrades de capficar-se amb els problemes, però el desprestigi genèric de l’exercici del pensament és una puerilitat. La contraposició entre pensar i viure és, si també t'ho puc dir, una simplificació intel·lectual indigna de la teva formació.

La tercera: “aprèn a viure lliure d'obligacions”. Sense dubte, una altra recepta que els auditoris de mentalitat adolescent deuen aplaudir amb les orelles. Oh sí, 'hakuna matata'. La frase va acompanyada, naturalment, de la coneguda retòrica sobre l'escola i la feina com a llocs de coerció que despullen les criatures humanes d'autenticitat i de llibertat. Això és quincalla filosòfica, benvolgut guru. Estic molt a favor que l'escola millori en la seva missió de formadora de persones lliures, però detest la caricatura que en fa una fàbrica de robots infeliços. I, si parlam d’obligacions, estic disposat a defensar que no hi ha vida en comú saludable, ni a escala de família o de grup d'amics ni a escala de ciutat o país, sense una acceptació d'algun grau de deure. Deure de recordar l'aniversari dels meus fills i fer una mica de festa, deure de fer la compra pensant en el planeta, per posar dos exemples.

I tot això ens du a la frase de frases: “sigues feliç”. Tots els meus manaments es resumeixen en aquest, que diria algú. Com que tot el que he escrit abans et deu fer creure que som una persona aclaparada per l'amargura, et faig saber que estic raonablement satisfet amb la meva vida i que mir de mantenir un to d'alegria, o de cordialitat si més no, en el tracte amb els altres. Però no som un comprador de motos vitals tunejades amb coloraines. Sense tenir cap full de ruta per a la felicitat, estic segur que és una cosa molt més complexa que aixecar-se un dia i decidir que les coses tampoc no són tan terribles, que no he de pensar tant i que m'he de treure de sobre les obligacions com qui es lleva un jersei que pica. Això és la felicitat instagramera, la felicitat comprada a la botiga de tot a cent. No és la felicitat de cap dels grans mestres del pensament que ha donat la història. El que és pitjor és que és la felicitat que convé als poderosos d'aquest món.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF