OPINIÓ

Apologia del franquisme i llibertat d’expressió

La mateixa majoria parlamentària que investí president Pedro Sánchez aprovà dimarts passat en el Congrés dels diputats prendre en consideració una proposició de llei orgànica de reforma del Codi penal, presentada pel grup confederal d’Unidos Podemos - En Comú Podem - En Marea, “per a la defensa de la llibertat d’expressió”. La iniciativa propugna la derogació dels delictes d’injúries a la Corona (art. 490.3 i 491) i altres institucions (art. 504), d’ofenses als sentiments religiosos (art. 525), d’ultratges a la nació i als seus símbols (art. 543), d’enaltiment del terrorisme (art. 578), així com la restricció de l’àmbit d’aplicació del denominat “delicte d’odi” (art. 510). Es tracta d’una notícia excel·lent atesa la situació crítica en què la pràctica persecutòria efectiva d’aquesta classe de conductes ha situat la llibertat d’expressió des d’un temps ençà. I ho és més encara si tenim present que fins ara (per darrera vegada el mes de març passat) el grup socialista havia votat sistemàticament en contra de totes les iniciatives legislatives orientades en aquest sentit. Caldrà estar pendents, en qualsevol cas, del desenllaç (la portaveu socialista ha anunciat la presentació de “moltes esmenes”) per constatar si desembocarà efectivament en una completa despenalització d’aquestes figures delictives, un redimensionament del seu abast, una simple rebaixa de les penes assignades o, finalment, quedarà en no-res.

De manera coincident en el temps i a través d’una resposta al senador Carles Mulet (Compromís), hem conegut, d’altra banda, que el Govern espanyol estudia la possible modificació de l’art. 510 del Codi penal per incorporar-hi l’apologia del franquisme com una modalitat més d’aquest calaix de sastre informe en què s’ha convertit el “delicte d’odi”. A manca a hores d’ara d’una concreció major, suposam que es pretén castigar, probablement a través de la lletra C del seu apartat primer, que preveu una pena de fins a quatre anys de presó, aquelles persones que “públicament neguin, trivialitzin greument o enalteixin” els crims del franquisme i la dictadura “o n’enalteixin els autors”.

Doncs bé, és més necessari que mai en aquest context recordar que la llibertat d’expressió, per la posició de preeminència que ocupa en una societat democràtica, exigeix “un ámbito exento de coacción lo suficientemente generoso como para que pueda desenvolverse sin angosturas, esto es, sin timidez y sin temor” (sentència del Tribunal Constitucional 9/2007, de 15 de gener, FJ 4). I que això “no val únicament per a les informacions i idees que són rebudes favorablement o tengudes per inofensives o indiferents, sinó també per a aquelles que ofenen, xoquen o perturben l’estat o una fracció qualsevol de la població” (sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans en el Cas Handyside contra el Regne Unit, de 7 de desembre de 1976, paràgraf 49). Perquè és precisament en aquells casos en què ens enfrontam a paraules que no voldríem haver de llegir o escoltar, perquè ens resulten molestes, desagradables, o, fins i tot, repugnants, quan la llibertat d’expressió esdevé més valuosa.

Per aquesta raó, així com des d’aquestes mateixes pàgines, he reiterat que, en el context del debat polític i la controvèrsia ideològica, el perímetre de la limitació penal de la lliure expressió de les idees s’hauria de situar, al meu parer, en la incitació a cometre delictes (i per això m’he manifestat a favor de la desincriminació o, almenys, d’una reinterpretació peremptòria en sentit restrictiu del delicte d’enaltiment del terrorisme), crec necessari ara remarcar que la persecució penal de l’apologia del franquisme o la negació dels seus crims, sempre que s’expressin d’una manera pacífica, es mouria en la direcció diametralment oposada i faria de nosaltres, comptat i debatut, una societat menys lliure. I ens col·locaria, per cert, en un escenari profundament allunyat de la magnífica STC 235/2007, de 7 de novembre, que declarava inconstitucional la punició del ‘negacionisme’ (una qüestió que resituava en el marc del debat historiogràfic).

I pels mateixos motius resulta també desafortunada la Llei 2/2018, de 13 d’abril, de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears, que, de forma tan benintencionada com desencertada, castiga (art. 36.2.b) amb una multa de fins a deu mil euros, en el cas dels representants públics i els funcionaris autonòmics, “les manifestacions o exhibicions... que enalteixin o facin apologia del cop militar del 1936, la Guerra Civil i la Dictadura”. Un règim sancionador difícilment conciliable amb la llibertat d’expressió, més encara en la mesura que comporta una discutible atribució a òrgans administratius, no jurisdiccionals, de la capacitat de controlar l’exercici d’un dret fonamental.

Per suposat que el protagonisme d’aquells que glorifiquen el franquisme hauria de ser residual o, millor, inexistent en una democràcia avançada, però per això no hi fa cap falta la intromissió del dret sancionador. Les idees hauran de surar o afonar-se en funció de la capacitat que tenguin per si mateixes d’imposar-se en el debat públic (el mercat de les idees): els discursos que resultin inconvenients, ofensius, o tòxics per a la convivència, hauran de ser menystenguts, arraconats i, en tot cas, combatuts, però no a través de sancions penals o administratives, sinó dialècticament, amb l’oposició de millors arguments. Pot resultar mal d’entendre i fins i tot dolorós assumir-ho en aquest cas concret, però entenc que es tracta de l’única opció compatible amb un model de “democràcia no militant”, que no exigeix una adhesió positiva al sistema, sinó que fins i tot tolera aquells, els enemics de la llibertat, que, a través de la paraula i de manera pacífica, el vulguin destruir.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF