30/09/2022

762

4 min
Antidisturbis contra votants l'1-O a un col·legi electoral de Sabadell.

«I som on som; més val saber-ho i dir-ho»
Miquel Martí i Pol

Aquesta setmana han jutjat a Madrid l’Eulàlia Reguant i l’Antonio Baños per negar-se a respondre les preguntes de Vox al judici del Procés. La setmana vinent, si les maniobres fiscals de darrer minut no ho torpedinen, hauria de començar el judici a la penúltima mesa del Parlament per atrevir-se a parlamentar –en un Parlament, ves quines coses– sobre monarquia –i quina monarquia– i autodeterminació –el moll de l’os de tot plegat. Un poder judicial –caduc, caducat i censor– va entrar en tromba a dir-li a la cambra catalana de què pot debatre i de què no. I pretén inhabilitar quatre parlamentaris, un Parlament i el parlamentarisme sencer. Europa, segle XXI. Algun dia funest d’aquesta tardor s’anunciarà l’obertura de judici oral, continuïtat d’una causa general, contra l’organització del referèndum del 2017: la petició fiscal superarà els 7 anys i la probabilitat de nous empresonaments és massa certa. I més encara. Les ordres de detenció europea contra el president Puigdemont, la secretària general d’ERC i els exiliats resten obertes i ja veurem què acaba dient el TJUE –en alguns cenacles judicials de Madrid ja celebren que els donaran la raó. Fer la llista de judicis pendents esgota. El llistat extenua. Què en queda del Primer d’Octubre?, ens preguntarem molts avui. Moltíssimes coses. Però el còmput general –4.200 persones represaliades– escateix que queden encara 762 persones amb causa judicial oberta arran de l’ofensiva repressiva encetada el 20 de setembre de 2017. La repressió dura i perdura i, cinc anys després, no cessa. Des d’aquest punt de vista, encara som allà.

Per contra i en l’altra cara de la mateixa moneda, cap de les 1.066 persones ferides ha trobat un gram de justiciabilitat ni de reparació. Ni la patada voladora ni l’alcalde de Callús empès a terra per la Guàrdia Civil ni tantes imatges que han quedat en la retina inesborrable d’una memòria adolorida. A Barcelona, les dues-centes persones que van interposar denúncia per la violència policial –amb el suport d’Irídia, Òmnium, l’ANC i molts advocats– no han trobat cap resposta encara en l’administració de la justícia. Hi ha 65 agents denunciats i porten cinc anys esperant el judici. Esperant Godot, gairebé. I sí, l’Estat ha tancat el seu acord de claredat en aquests termes: mil vuit-cents dies després cal dir que no hi ha cap sentència condemnatòria contra cap agent policial per aquella brutalitat que va indignar tothom. D'absolutòries n’hi ha hagut algunes i no deixen de ser un missatge. I és obligat i indefugible recordar que els màxims responsables d’aquella violència policial –Trapote, De los Cobos, Gozalo– van ser ascendits, guardonats i condecorats. Formalment Espanya és un regne, un reialme de la impunitat i una divisa de destino en lo universal "A por ellos". Oé, oé.

I tanmateix, l’1-O com a fet col·lectiu, com a punt d’inflexió, com a fita democràtica, deixa encara unes quantes paradoxes. Potser la primera, ja em disculparan la grolleria, és el que el pompis de Pedro Sánchez seu a la Moncloa pels vots de l’independentisme català i basc –des d’aquella moció de censura del 2018–. Fa quatre anys, en el primer debat d’investidura, i val la pena no oblidar-ho, el president espanyol va reconèixer des del faristol que Catalunya "es regeix per una llei que no ha votat". Carai, però encara som allà –des del 2010–. La crisi política de l’Estatut va derivar en crisi de règim més tard i, finalment, en crisi d’Estat. Per això quan fa un any i escaig Sánchez va anunciar els indults al Liceu va assegurar que "el moment és ara". És a dir, tot just unes hores abans que el Consell d’Europa emetés l’informe més dur que ha rebut mai l’estat espanyol des del final de la dictadura franquista. Caldria recordar també que l’anunci d’una campanya furibunda de les tres dretes per revertir els indults va ser un sonor fracàs. I que l’alta judicatura, en el trencaclosques de les altes instàncies, va decidir acceptar el recurs contra aquella mesura. La història també quantifica, paradoxalment, que els presos polítics van estar més temps a presó sota el govern "més progressista" –tres anys– que sota executius del PP –nou mesos–. Més contrapunts: l’anunci del juliol de mesures per desjudicialitzar la política –és a dir, la reforma del sediciós delicte de sedició– va provocar que tant Lesmes, des del CGPJ, com Barrientos, des del TSJC, alertessin que s’oposarien a qualsevol intent de desjudicialitzar la política. I ves que aquest parell no hagin oblidat Montsquieu, perquè qui legisla és el legislatiu, no pas el judicial. La sedició judicial no és cap anècdota històrica. Per oblidar, han oblidat fins i tot la sentència del Suprem: "No nos incumbe ofrecer soluciones políticas a un problema de raíces históricas".

El paper tot ho aguanta, diu la dita. Per això, cinc anys després, val la pena rellegir el document de Pedralbes del 2018 signat entre el president Quim Torra i el president Pedro Sánchez: "Coincideixen en l’existència d’un conflicte sobre el futur de Catalunya [...] Diàleg efectiu que vehiculi una proposta política [...] Resposta democràtica a les demandes de la ciutadania". I encara, dos anys després, l’acord entre ERC i PSOE del 2 de gener de 2020: "El reconeixement del conflicte polític i l’activació de la via política [...] només es pot resoldre a través de canals democràtics, mitjançant el diàleg, la negociació i l’acord, superant la judicialització [...] Diàleg obert sobre totes les propostes presentades [...] Els acords seran sotmesos en el seu cas a validació democràtica a través de consulta a la ciutadania de Catalunya". Després és sabut que va venir la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, la crisi energètica i la distopia global on ja som. I malgrat tot –malgrat tot i contra tot–, llums, mistos i túnels: la demoscòpia disponible, sigui del color que sigui, recorda periòdicament, com el miracle de Josep Termes que som, que entre el 70% i el 80% de la societat catalana continuen estant essencialment d’acord en el final de la repressió i a favor d’un referèndum com a mecanisme democràtic resolutiu. És a dir, que cinc anys després, si en tants sentits encara som allà, resulta que no ens hem mogut ni –a còpia d’exilis, judicis i presons– ens han mogut. No m’atreviria a dir que és poc. Segur que és molt més del que ells esperaven. Malgrat saber que si fa cinc anys a l’alta tecnoestructura de l’Estat li haguessin dit que l’octubre del 2022 estaríem així, no s’ho haurien cregut... ni ells.

stats