500 anys de la volta al món

“El dilluns 8 de setembre vam deixar anar l'àncora prop del moll de Sevilla, i vam descarregar tota la nostra artilleria. Dimarts baixàrem tots a terra amb camisa i a peu descalç, amb un ciri a la mà, per visitar l'església de la Mare de Déu de la Victòria i la de Santa Maria l'Antiga, com havíem promès fer en els moments d'angoixa”. Així explicava Antonio de Pigafetta, cronista del viatge, l'arribada a Sevilla, el 9 de setembre de 1522. Aquells valents acabaven de fer la primera volta al món.

I és que aquest setembre que acaba es conmemora el 500è aniversari de l’expedició Magalhaes-Elkano. Tres anys havia durat el viatge. Dels 239 homes i 5 naus que havien partit, tornaven a casa només 18 mariners, dins la nau Victòria, capitanejats pel dit Elkano. El líder de l’expedició, Magalhaes, havia mort en una batussa contra els pobles nadius de les Filipines un any abans.

El viatge, l’havia costejat la corona castellana, però era una empresa plural. Entre els pocs supervivents s’hi trobaven bascos, grecs, alemanys, andalusos, gallecs, castellans i portuguesos. El cas dels lusitans és prou curiós, perquè, en aquella època, la cursa pel control de les rutes comercials entre els dos països ibèrics era feroç. Fins a tal punt que Magalhaes, que havia nascut a Tras-os-Montes, era considerat un traidor pel rei Manel I de Portugal, ja que s’havia posat al servei de l’emperador Carles V.

Hem de tenir clar que els primers anys de l’Edat Moderna foren un canvi de paradigma. Amb la caiguda de Constantinoble els turcs es feren els amos i senyors de la Mediterrània oriental, tallant les tradicionals rutes comercials cap a l'Índia, Xina i les Moluques. Sorgia, llavors, la necessitat d’establir nous itineraris, mar endins, per continuar comerciant. Així, els oceans deixaven de ser un lloc desconegut i s’anaven traçant les rutes d’un sistema-món, amb Europa com a epicentre, que tindria les espècies d’Àsia, l’or i la plata d’Amèrica i els esclaus d’Àfrica com els seus objectius principals. Però no sempre havia estat així. Durant l’Edat Mitjana les societats europees no veien en la mar més que perills. Només alguns pobles dominaren suficientment les arts de la mar per emprendre grans viatges. Em refereixo als nòrdics, els genovesos, els venecians i, com no, també als mallorquins. Al cap i la fi, som una illa, i la mar esdevé una barrera que, si volem saber del món, hem de salvar irremeiablement.

Els reis de la Corona d’Aragó conqueriren Mallorca el 1229, i tot d’una propiciaren la seva activitat de navegació. Foren els anys gloriosos de l’anomenada Escola Mallorquina de Cartografia, amb figures tan destacades com el jueu Cresques Abraham (1325-1387). Durant aquests anys els tallers de Palma produeixen portolans, brúixoles, compassos, astrolabis… es milloren les tècniques constructives i les eines de navegació, alhora que es produeix un constant intercanvi i actualització de dades, propiciada per aventurers, mariners i mercaders. Amb aquesta informació, els reis catalanoaragonesos construeixen, des de les drassanes de Barcelona, un poderós imperi talassocràtic. El llibre L’Atles Furtiu, d’Alfred Bosch, ens il·lustra aquesta etapa de la nostra història.

És també durant aquests anys que el mallorquí d’origen genovès Jaume Ferrer parteix cap a lo riu d’or (actual Wad Ad-Dahab al sud del Sàhara Occidental), passant pel cap de Bojador fins a les costes del Senegal, sent un dels primers europeus en arribar-hi. Era l’any 1346. En paral·lel, entre 1342 i 1386, i segons Francesc Sevillano, entre sis i deu expedicions mallorquines marxaren a comerciar i conquerir les 'Illes de la Fortuna', les Canàries. Entre aquestes expedicions, destaquen la de Francesc Desvalers i la de Domènec Gual, ambdues promocionades pel rei Jaume III de Mallorca. No us penseu que eren expedicions amb grans recursos. La de Desvalers es componia de dues coques anomenades Santa Creu i Santa Magdalena, comandades pels patrons Pere Magre i Bartomeu Giges. En canvi, la de Domènec Gual estava formada per una sola nau anomenada Sant Joan. Mallorca era un territori massa petit, massa perifèric, per engegar, per si sol projectes de tan ampli abast.

Finalment, i en aquest context, varen ser els portuguesos els que varen esdevenir els grans navegants del segle XV, arribant a Madeira, les Açores, el Congo, el cap de Bona Esperança… fins que Vasco da Gama va descobrir la ruta marítima a l'Índia entre el 1497 i el 1499. Per assolir aquests objectius, fou clau l’escola de navegació de Sagres, creada per Enric el Navegant. Posteriorment, Magalhaes va utilitzar tota aquesta informació per circumnavegar el món.

I arribats aquí, deixeu-me fer un apunt. Sabeu qui fou un dels grans mestres d’aquesta acadèmia? Idò el jueu mallorquí Jafudà Cresques (1350-1427) fill d’Abraham, que fugí de la persecució religiosa cap a l’est, i esdevingué, amb el temps, un fidel vassall del rei de Lisboa. Ell va coordinar els descobriments marítims de l'escola naval portuguesa a l'inici del segle XV. Amb perspectiva, doncs, la volta al món d’Elkano-Magalhaes té un poquet de mèrit illenc. Celebrem-ho!

Joan Pau Jordà és professor