06/02/2022

250 euros no solucionaran el problema de l’habitatge

3 min

Fa unes setmanes el govern espanyol aprovava la creació d’un ajut al lloguer per a joves durant dos anys. A ningú se li escapa que l’ajut té molt de màrqueting i busca més tenir repercussió als mitjans de comunicació que ser una mesura que ajudi realment a solucionar el problema que les joves tenim per accedir a l’habitatge a preus assequibles.

La mesura, però, ja s’intueix poc efectiva. No és ni de bon tros la solució a res, ja que queda al marge del bo jove una gran part de la població jove, que no podrà beneficiar-se’n perquè no compleix els requisits estipulats. Aquella que és més precària, la que relloga una habitació i no consta al contracte (molts d’ells joves migrants), no rebrà els 250 euros.

Actualment, la gran majoria de tota una generació de joves (i les futures, si no hi posem remei) es veu abocada a destinar la major part del seu sou a pagar el lloguer. Això implica que iniciar o mantenir els projectes de vida personals en unes condicions dignes és francament molt difícil, quan no és impossible.

I la pandèmia del covid-19 encara ha agreujat més la situació, que ja era precària anteriorment. De fet, el col·lectiu jove som el grup que més risc té de patir pobresa i exclusió social. I en una època tan transcendental com és l’entrada a l’edat adulta, patir una situació d’atur o tenir feina precària amb condicions laborals que no permeten establir-se ni emancipar-se és molt greu i pot tenir conseqüències al llarg de la trajectòria laboral i personal.

Segons l’estudi Situació laboral de la joventut del quart trimestre del 2021 de l’Observatori Català de la Joventut, la situació sociolaboral del jovent de Catalunya és molt precària: la contractació temporal s’ha consolidat com la modalitat de contractació més habitual entre les persones joves, la taxa d’atur de les dones joves és del 22,4% i la dels homes del 20,9%, i la taxa d’emancipació del jovent entre 16 i 29 anys se situa en el 18,2%. I a conseqüència de tot això, s’ha produït un augment de les problemàtiques relacionades amb la salut mental.

I paral·lelament a tot això, es produeix una ofensiva d’atac als moviments socials en defensa de l’habitatge. Aquesta setmana hem conegut la notícia de la detenció de quatre activistes que a hores d’ara han quedat en llibertat provisional. Però que ningú es pensi que és un cas aïllat ni és casual.

Aquesta criminalització sostinguda en el temps envia un missatge clar i inequívoc a la societat. Si protestes, t’exposes a les represàlies de tot l’aparell repressor de l’Estat. Una defensa que es du a terme a causa de la falta de solucions per part de les administracions públiques, que, recordem-ho, tenen l’obligació de vetllar per la defensa d’un dret fonamental com és el de l’habitatge, reconegut per l’article 47 de la Constitució espanyola i per l’article 26 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

A la província de Barcelona es van produir, de gener a juny del 2021, segons dades del Consell General del Poder Judicial, uns 20 desnonaments al dia. En aquest període, a Catalunya se’n van produir més de 5.000, i és on se’n produeixen més de tot l’estat espanyol. Aquestes dades són indecents des de tots els punts de vista. Aquestes dades no són números, sinó famílies, moltes d’elles en una situació de vulnerabilitat.

Davant d’aquesta situació d’emergència residencial complexa no podem quedar-nos amb la formulació d’un bo de 250 euros que en l’estat dels preus actuals no soluciona res. Després d’anys d’especulació immobiliària i preus desorbitats de lloguer, no podem confiar que la mesura no tingui l’efecte contrari, és a dir, que els propietaris l’aprofitin per apujar els preus absorbint aquests 250 euros en el preu final.

Portem ja més d’una dècada, des de l’anterior crisi del 2008, pagant i patint les conseqüències d’un sistema que atempta contra la vida i el benestar de les persones i que aboca la joventut a un futur incert i sense oportunitats.

Si veritablement es vol solucionar el problema greu al voltant de l’habitatge, s’han de crear polítiques valentes que posin fre a les violències estructurals que genera la situació, i no aquests pedaços que no van a l’arrel del problema.