10 anys d’articles al 'Criatures': l’humor
El desllorigador de totes les tempestes ciclòniques que he viscut durant els anys de criança dels menors i majors d’edat a càrrec (MEC) no és un altre que l’humor. Estic molt orgullosa del meu eslògan: la perfecció mata i l’humor salva vides. No només per la meva gràcia lingüística sinó perquè me’l crec. I, per demostrar-ho, narraré l’última catàstrofe domèstica i com l’humor hi va tenir el seu paper.
Escric aquest article al juliol i la darrera catàstrofe ha estat, esclar, coronavírica. Un matí la MEC número 1 es va llevar anunciant-nos que la seva parella era positiu de covid i que ella tenia tots els números de la rifa. En poques hores un test d’antígens i més tard una PCR van confirmar el premi gros. A partir d’aquí a casa es va desfermar el típic pànic que s’ha desfermat a tantes llars: la possibilitat de contagi dels MEC número 2 i 3 i de servidora, que estava a càrrec de la llar aquella setmana. La MEC número 1 va deixar anar renecs per carregar un transatlàntic i després un plor infantil força divertit (tot i que no li vaig confessar que el vaig trobar còmic) quan es va adonar que passaria el seu aniversari confinada. I també perquè li sabia greu haver-nos passat el virus odiós. Durant uns dies vam viure en un neguit d’espera de missatges, de veure què fèiem, i d’estar pendent dels correus electrònics amb els resultats.
Però he d’admetre que també va haver-hi moments divertits, com els tres-cents missatges que vaig escriure afirmant que tenir MECs és perillós, que jo estava la mar de bé durant la meva setmana sola de progenitora divorciada, o els crits d’alegria de tots plegats quan vam rebre les PCR negatives, que ni el Barça en aquells anys gloriosos de triplets n'havia desfermat de tan sorollosos. O la sensació de la rata que abandona el vaixell quan em van donar la PCR negativa i la MEC número 1 em va pregar que marxés al meu pis de progenitora soltera, perquè no volia que m’arrisqués. O els delivery de luxe que li vam organitzar el dia del seu aniversari. O la fugida en estampida dels seus germans quan van saber que eren negatius. Més rates abandonant el vaixell...
Per tant, sí, l’humor funciona. No mata el virus, però el ridiculitza. O fa passar el tràngol amb una mica més d’alegria. Així doncs, humor a raig, sisplau!
