30/09/2022

L’1 d’Octubre a l’esquena

3 min
Manifestació contra la violència policial de l'1 d'Octubre, el 3 d'octubre del 2017 a Tarragona

L’aniversari de l’1 d’Octubre em fa pensar en una escena d’Up in the air en què el personatge que interpreta George Clooney pronuncia un discurs motivacional a un grup d’executius i els demana que s’imaginin que porten una motxilla a l’esquena i que l’han d’omplir amb totes les coses de la vida: primer el telèfon, després la roba, el cotxe, l’apartament... Finalment els diu que intentin caminar. La seqüència està pensada com un bumerang que al final de la pel·lícula impactarà a la cara de Clooney, que ha d’aprendre el valor dels records, les arrels, els vincles, etcètera. No obstant això, els catalans necessitem un Clooney prou encantador perquè l’1 d’Octubre deixi de ser una bossa que pesa mil tones i es converteixi en una motxilla de propulsió.

Un clixé molt fortificat diu que tot el que va passar aquells dies és massa personal i massa recent perquè ens puguem posar d’acord sobre el seu sentit i n’extraguem lliçons per al futur; i un altre clixé amb poquíssimes hores de vida diu que l’1 d’Octubre ha mort aquesta setmana al Parlament assassinat per la llei de la claredat de Pere Aragonès. Ens podem carregar alegrement l’un i l’altre: la porta que es va obrir la tardor del 2017 es va tancar quan les protestes pel judici dels presos polítics van ser autoneutralitzades pel Tsunami Democràtic, i ja fa temps que l’1 d’Octubre és història, que vol dir que ja tenim prou distància per posar-lo als llibres de text en negreta i que marqui el final d’una època.

L’1 d’Octubre és tan total que resumeix les virtuts i els vicis de la societat catalana tal com era quan va arribar a aquell moment. Les virtuts són el que Jürgen Habermas va anomenar societat civil, una genealogia que explica com la democràcia moderna depèn de l’existència d'espais intermedis entre el que és públic i el que és privat on es forgi la confiança en el veí. Allà on la comunitat està massa controlada pels buròcrates, o tot el temps lliure és simple consum atomitzat, no pot florir una esfera independent prou forta per mantenir a ratlla la tendència natural dels ordres a degradar en tiranies. Catalunya és la història de com l’associacionisme ha mantingut viva una identitat contra la piconadora d’un estat. Aquesta malla civil és la que va salvar la llengua durant el franquisme, la que va fer possible l’1 d’Octubre, i la que ara mateix continua mantenint la memòria i la força del país al marge de la comèdia dels polítics i del Parlament.

El problema és que aquesta societat civil es va acabar identificant plenament amb valors postrevolucionaris. És una condició política que Catalunya comparteix amb la resta d’Occident a la segona meitat del segle XX: després d’una història en què la raó il·lustrada havia exigit al ciutadà que lluités per la llibertat a qualsevol preu, l’aliança entre capitalisme i democràcia liberal va divorciar la raó de la llibertat. L’únic camí raonable va passar a ser el de conservar el benestar, mentre que el camí de l’emancipació es va començar a veure com una cosa insensata i exagerada. Per a la societat postrevolucionària, les lluites del passat no són una font d’inspiració, sinó una faula per espantar els nens.

Però el Procés, amb tota la rancúnia que justament li tenim, va demostrar que els éssers humans no es conformen amb el final de la història i que la societat civil encara batega amb un desig de llibertat que no cap en la gàbia de ferro postrevolucionària. Durant uns dies, els catalans vam reobrir la història que tothom deia que s’havia acabat, i vam haver de posar sobre la taula la nostra proposta per anar més enllà en una democràcia europea del segle XXI. No podem dir que el món quedés gaire impressionat, però tampoc que la culpa fos de ningú més que de nosaltres.

La fal·làcia del post-Procés és pensar que l’1 d’Octubre és una cosa més que hem de ficar a la motxilla per continuar caminant. En realitat, els fets del 2017 signifiquen la primera vegada que la societat catalana mirava tot el que s’havia anat carregant a l’esquena des de la Transició. El que vam descobrir és que molts dels valors i discursos amb què ens havíem explicat el que som i els límits de la política que podem fer, no eren res més que lloses i il·lusions. Gràcies al desig de llibertat persistent de moltes generacions, sabem que continua existint una malla forta i fonda que es pot omplir amb aspiracions i idees molt millors que les dels últims quaranta anys. Ara una versió sàvia de George Clooney us diria que tanqueu els ulls, recordeu l’1 d’Octubre, i proveu de caminar.