Abraçar una part de la revolució
De gent incompetent n’hi ha a tot arreu. Però el sistema d’economia de mercat acaba fent que aquests elements no arribin massa amunt. A mesura que les organitzacions s’allunyen del mercat –com menys han de respondre davant el client– més augmenta la incompetència. On hi ha més incompetents? A l’administració pública. No dic que ho siguin tots, simplement dic que és on n’hi ha més. I esquenadrets. Hi ha funcionaris amb un grau de compromís altíssim que m’admira molt més que en cap altre sector perquè, precisament, són nul·les les pressions que reben per ser tan bons. Ho són per pur professionalisme, i prou. Però aquest columnista no és aquí per quedar bé, i hauran de convenir amb mi que si mai busquen algun incompetent en llocs d’una certa responsabilitat els serà sempre més fàcil trobar-lo a l’administració pública que no pas en altres llocs.
Aquest, diguem-ne, efecte és internacional. El que no han de patir els països ben governats, però, és una classe política purament funcionarial. De dalt a baix. Tots. I aquest és el cas espanyol. Fa anys vaig publicar un llibre en què analitzava el percentatge de funcionaris, o dependents de l’erari públic, que hi havia als Parlaments. Espanya i Catalunya lideraven el rànquing europeu. Fins i tot per sobre de França. El que menys en tenia era Itàlia. Bé, d’això fa deu anys, però no deu haver canviat gaire.
Una de les causes que afavoreixen aquest efecte és el sistema electoral. No m’hi estendré perquè no vull que em diguin que sempre vinc amb la mateixa tabarra. Però és l’origen del tema. El sistema estimula l’endogàmia en els partits, el menfotisme vers l’elector, la protecció entre els membres adscrits –lògic, no saben res del mercat, de la societat que pretenen regular i legislar–. Mirin on han acabat tots els que van muntar el cacau català: registradories, advocacies de l’Estat, inspeccions, etc. (o contractats per bufets que busquen la gràcia del poder). Tots són de la corda. No saben, no ho han sabut mai, el que vol dir la paraula 'client' –ergo contribuent–. Per a ells tots som administrats obligats a passar per caixa.
Aquest sistema comporta la degradació de l’'espècie'. Els polítics actuals són pitjors que els d’ahir, però millors que els que encara estan per venir. Només se’n salven els partits petits –els que comencen– o els que estan en 'estat de batalla'. En canvi, els partits grans aviat degeneren i li troben el gustet al sistema: Ciutadans, Podem... Impossible la renovació. Si no t’hi adaptes has de plegar. De tot aquest tinglado n’acaba sortint el famós 'polític de piscifactoria', que és com va batejar el meu fill aquest espècimen públic.
Ara Espanya es destapa insostenible. Començant per dalt de tot: Felip VI. Perquè un rei i uns polítics mediocres mai podran construir una maquinària que no sigui mediocre o corrupta, també. Cap sistema acostuma a ser millor que els membres que el conformen. Ni ambaixadors, ni caps policials, ni responsables d’empreses públiques, ni res de res. Els mitjans de comunicació també en surten malparats. Sobretot quan es veuen obligats a viure de subvencions i publicitat institucional. També un periodisme que observa desesperat com els seus professionals es veuen obligats a la conxorxa i al diàleg amb elements polítics absolutament incompetents. La degradació avui és total i la mediocritat comença a vessar per tot arreu. El nivell de podridura a què ha arribat el sistema polític-públic espanyol és de dimensions bíbliques. D’aquí surten les sentències de l’ONU, uns fiscals i uns jutges d’estètica Charlot en perillós, un ministre d’Exteriors que vol fer fora un periodista perquè no s’ha deixat dictar les preguntes, 14.000 milions de subvencions descontrolades (un terç del rescat bancari!), destrucció de l’entorn, etc. Un cafarnaüm mai vist. Un sistema format per gent a la qual, ja els ho vaig dir un cop, jo no li deixaria a càrrec ni la caseta del gos. Però es tracta d’un grup que, ves per on, ens governa. I viuen gràcies a un mètode de selecció que impossibilita que a dalt de tot hi arribi el millor de cada casa.
L’única manera de procedir davant un sistema tan malmès consisteix en fer 'tabula rasa'. No valen esmenes petites. Cal provocar un terrabastall, però autèntic –en un món tan globalitzat com el d’avui la recepta d''El guepard' ja no val–. Però el nostre sistema electoral no permet una renovació a fons, tipus Macron. Ara com ara, l’únic moviment 'revolucionari' a Espanya és l’independentisme català. Paradoxalment, els que estimin Espanya, i la vulguin canviar, no haurien pas de perseguir-lo, sinó abraçar-lo. Potser no tot, però sí en la part que els toca.
