Xamfrà: “Tenim la il·lusió d’un miracle”

Cantar, ballar, emocionar-se, inventar històries, escenificar-les, parlar, escoltar, mirar, riure, patir, sentir, participar: ningú educa a ningú, els homes s’eduquen entre ells compartint el món que els ha tocat viure. Ho deia Paolo Freire i és el pensament que anima el centre de música i escena Xamfrà, del barri del Raval, que aquest any celebra el desè aniversari des de la seva fundació.

Amb més de 400 alumnes de 4 a 20 anys, de procedències familiars d’arreu del món -compteu-les i us donaran més de vuitanta països-, Xamfrà va néixer l’any 2004 amb només 13 alumnes. Aleshores encara no tenien un local estable com el que tenen avui -cedit per l’Ajuntament, al número 9 del carrer de les Tàpies-, i les activitats es feien a les aules de l’emblemàtic edifici republicà de l’escola pública Miquel Tarradell, al carrer dels Àngels.

Avui Xamfrà ha agafat una volada extraordinària i s’ha convertit en un centre de referència sobre com la música i les arts es poden convertir en una eina única i prodigiosa del creixement personal, el coneixement, l’educació dels valors i la inclusió social de les famílies en un barri marcat per la diversitat i, massa sovint, menystingut i oblidat per la ciutat.

La seva història és, també, una demostració de com la col·laboració entre els barris de la ciutat -el nord i el sud, en aquest cas la Barcelona benestant i la Barcelona pobra- i les bones idees poden construir espais de coneixement i ajuda mútua, sense paternalismes, seguint els mateixos criteris de qualitat que requereix per a tothom l’educació. Així, Xamfrà és una història que neix a contracorrent als barris de Sarrià i la Bonanova amb els mestres de l’escola de música L’Arc -avui escola municipal Can Ponsic-, que va fundar, ara fa 47 anys, la mestra i músic Maria Dolors Bonal.

Era l’any 1999 quan un grup de mestres de L’Arc van baixar fins al Raval per preparar un concert de Nadal amb els nens del casal del barri. Durant mesos els nens de Sarrià i els del Raval van estar assajant per separat, fins que finalment es van reunir en una coral única que va actuar primer a l’església de la Mare de Déu del Carme i després va fer un segon concert a l’església de la plaça de la Bonanova. Aquella experiència agosarada que va barrejar famílies de zones tan separades de la ciutat -“Som d’aquí, som d’allà, però tots som germans”, van cantar els nens del Raval i els de la Bonanova, enmig d’un repertori en què hi havia ritmes d’arreu del món barrejats amb nadales tradicionals-, aquella experiència, dèiem, va animar els mestres de L’Arc a posar al servei dels nens i de les famílies del Raval els seus coneixements i el seu ideari educatiu, fundant una escola al barri que tingués la mateixa qualitat i exigència que la que existeix a Can Ponsic. “Una institució educativa ha de tenir la gosadia d’experimentar -diuen els valors de L’Arc-Xamfrà-, sempre a partir d’uns fonaments teòrico-pràctics coherents”.

El repte de crear l’escola al Raval

“Un dels reptes més importants que té la nostra societat -escrivia aleshores el director d’orquestra Antoni Ros Marbà, entusiasmat amb la iniciativa de crear Xamfrà -és integrar tots aquells grups que viuen d’esquena els uns dels altres. Una de les millors maneres per afrontar aquest repte és, sense cap mena de dubte, l’art”.

“El repte de crear una escola al Raval, obrir un espai per a la creació i l’art a tots els nens del barri -recorda Maria Dolors Bonal-, topava també amb la mentalitat encartonada segons la qual l’art és una activitat elitista, de difícil accés, tècnicament complicada, limitada al lluïment dels més dotats. Nosaltres creiem que l’ensenyament de la música i de les arts es pot convertir en una cosa viva, en què tothom, a la seva manera, té alguna cosa a dir i a fer. La persona i el grup creixen junts i s’acompanyen. Debussy deia que la música no s’ha d’escriure. S’ha de fer. S’ha d’escoltar. Primer hi ha la vivència. Després ja aprendrem els signes, la partitura, millorarem la tècnica. El mateix passa amb tota l’educació: primer hi ha la paraula, després el diccionari”, diu. “Qualsevol activitat creativa requereix esforç -explica la professora Ester Bonal-. Però quan es viu el plaer de la creativitat, aleshores la disciplina es converteix en una necessitat i no en una obligació”.

Amb finançament públic i privat, Xamfrà manté un sistema de matrícula que permet que les famílies més humils paguin una quota simbòlica. “Em dic Adriadna i tinc 14 anys -ha escrit una alumna-. He passat per coses que no desitjaria a ningú, en canvi Xamfrà era l’alegria de la meva vida. Només quan era allà m’oblidava de tot el que em feia mal. Hi he fet grans amics que avui m’acompanyen”. “[Xamfrà] -escriu Mackenzie- m’ha ajudat a ser la persona que sóc avui, a tenir la seguretat que tinc, i m’ha ajudat a fer uns amics molt especials, però no només això, hi he après a tocar instruments, cantar, actuar, ballar i, sobretot, a conviure amb persones de diferents cultures i països”.

“Tenim un pensament subversiu, un pensament crític arrelat a l’aula, atent a la comunitat, sempre defensant l’esforç per donar a conèixer i conquerir una cultura ètica contra la vulgaritat... El nostre compromís per l’educació el sentim com un gust. Pensar-ho amb la ment i sentir-ho amb el cor. Tenim la il·lusió d’un miracle!”, va dir dilluns passat una emocionada Maria Dolors Bonal, al Romea, per festejar aquest projecte, que va començar amb 13 alumnes i ja en té més de 400.