El teatre perd la dolça i valenta Mercè Anglès

BarcelonaAl local de Q-Ars Teatre, a tocar de l’Hospital de Sant Pau, sempre hi havia pastes i te per berenar. La companyia que Mercè Anglès formava amb Anna Güell semblava més aviat una família. Sens dubte, no era una empresa: Güell ho definia com “un projecte de vida”. Aquell oasi teatral que les dues actrius havien construït des del 2002 va perdre ahir a la matinada un del seus puntals: l’actriu tarragonina Mercè Anglès va morir als 53 anys d’un tumor cerebral que li va ser diagnosticat el desembre de l’any passat. El seu últim espectacle seria Invocació, a la Sala Atrium la tardor passada, una versió de Ricard III de Shakespeare vist des dels personatges femenins que el rodejaven. Malgrat el mal pronòstic de la malaltia, que no li permetia actuar, Anglès seguia treballant. “Fins fa dos mesos va estar al peu del canó en el projecte en què treballàvem i que havíem de tirar endavant tant sí com no”, deia ahir una desolada Anna Güell. Anglès ajudava Magda Puyo en la direcció de L’alè de vida, de David Hare, que arribarà al teatre de la mà de Güell i Mercè Arànega al febrer.

Mercè Anglès va estudiar a l’Escola Municipal d’Art Dramàtic Josep Yxart de Tarragona (EMAT) i allà es va iniciar al teatre amb directors com Pere Sagristà, Pere Salabert, Ramon Simó i les companyies La Moderna i Trono Villegas. Del 1986 al 1988 va estudiar a París, a les escoles Florent i Jacques Lecoq, d’on va tornar amb “la idea de muntar una sala de teatre petita amb una programació molt especial, un projecte en què va posar tota la seva ànima”, recordava Güell. El 1993 va néixer al carrer Perill de Gràcia l’Artenbrut, un espai que pretenia tenir companyia pròpia, omplir buits de l’oferta teatral, donar veu als joves i experimentar al marge de la taquilla. La realitat va ser més tossuda de gestionar, però malgrat això va aconseguir certs èxits i sobretot teixir complicitats amb directors, dins i fora d’escena, com Calixto Bieito, Carme Portaceli i Lurdes Barba. El 2003 va traspassar l’Artenbrut a Josep Costa i Pep Pla, malgrat que el teatre tindria els dies comptats i tancaria el 2005, sotmès a la pressió immobiliària. El bar de l’Artenbrut, però, encara donaria llum al segon gran projecte d’Anglès: hi va conèixer Anna Güell.

Anglès era la cara pràctica i emprenedora de Q-Ars Teatre. Com a actriu, moldejable i completa, sempre al servei del personatge. Solia parlar baixet, melosa i xiuxiuejant, però el seu aspecte tendre contrastava amb una valentia i una força extraordinàries, com va demostrar el juliol del 2006 quan va perdre el seu company, el gestor cultural Miquel Lumbierres, també als 53 anys, i l’endemà estrenava una versió d’El mercader de Venècia al Grec.

Les dones del teatre de repertori

En l’última dècada, les Q-Ars Teatre van trobar i consolidar el seu espai al teatre català: rere les obres que escollien tirar endavant sempre hi havia un discurs crític, intel·lectual i lligat a la reivindicació dels personatges femenins, tan bandejats a la història com als grans papers teatrals. Buscaven la inspiració en els clàssics i el teatre de repertori i els projectaven al present amb una dramatúrgia original i contemporània. Van treballar amb directors i autors com Magda Puyo, Manel Dueso, Marc Rosich, Ferran Madico, Oriol Broggi, Sergi Belbel, Rafel Duran, Pep Pla i Marilia Samper en versions de clàssics grecs ( F3dra. Pleasure and Pain, Ilíada, Suplicants, Electra ), de clàssics universals (de Shakespeare a Rodoreda, de Büchner a Molière, de Gógol a Lorca) i d’autors contemporanis. Amb modèstia i perseverança, Q-Ars Teatre van fer realitat el somni de l’actor independent i artesà, malgrat les dificultats econòmiques dels últims anys, que van posar al límit la companyia. A Mercè Anglès li agradava cuinar i s’encarregava dels sopars al seu local d’assaig, que sovint obrien a altres companyies. La família del teatre ahir quedava òrfena.