Semblar vulnerable, la solució imprevista

BarcelonaPotser el que el Barça d'ara porta pitjor és jugar a ser, literalment, el Barça d'abans. Ahir contra el Sevilla, i sota un diluvi que convertia en heroïcitat qualsevol gest tècnic, el Barça va tornar a fer la sensació que s'encalla i té pocs recursos quan el rival se li tanca i que, en paral·lel, accepta amb un entremaliat punt d'eufòria escenaris de partit caòtics i oberts. Pateix en l'anada i vinguda. Es desordena. Es desdibuixa. Però colpeja amb tanta contundència a les àrees que se sap superior i poderós. Valdés, Messi i nou punts de connexió. Amb això en va acabar tenint prou Martino per sortir de Sevilla amb el lideratge novament sota el braç.

El millor que li va passar al Barça, de fet, va ser transmetre aquesta sensació de vulnerabilitat en el moment clau del partit. Després d'un inici dominador i amb molta possessió, el Sevilla va treure petroli de la passivitat de Piqué en un duel amb Rakitic per avançar-se en el marcador. Els blaugranes estaven lents en la circulació, excessivament horitzontals i conservadors. Els ajustos col·lectius per trobar una sortida de pilota fluida davant la pressió alta 2-3 del Sevilla permetien a l'equip creuar amb facilitat el mig del camp però l'aturaven a tres quarts, on ni Pedro ni Alexis sabien donar profunditat. Tampoc Messi, massa còmode a prop de Xavi i lluny dels centrals. Les conduccions interiors d'Iniesta no eren un argument suficient, com tampoc les aparicions a l'espai de Montoya per la dreta.

Contraatacar

El Sevilla es va sentir fort, capaç de matar el seu rival, que començava a donar mostres de feblesa en el replegament. L'1-1 d'Alexis i la fuetada de Messi abans del descans després d'un contraatac brillant no van frenar el seu ímpetu, que encara va anar a més al segon temps.

I va ser aquí on el Barça va recuperar la velocitat. L'equip va trobar, per l'activitat del rival, els espais que, en la passivitat, no havia sabut generar. Les conduccions d'Iniesta van foradar, l'olfacte de Messi per aparèixer va acabar trepitjant àrea, la mobilitat de Pedro i Alexis va poder-se dirigir cap a porteria. El Sevilla es despullava per fora, donant volada als seus laterals, però no podia contenir per dins un Barça molt més àgil, amb aire.

Per tancar el matx, es va buscar consistència amb Busquets i Song, en una mutació a un personal 4-2-3-1 (amb Cesc, Iniesta i Sergi Roberto fent l'enllaç amb Messi) que va acabar de ser letal. A la contra.

Condicionants tàctics sota el diluvi

Aparèixer per sortir

La pressió alta 2-3 del Sevilla va incrustar Song com un tercer central. Montoya i Adriano van estirar el camp, Xavi va centrar la seva posició i Iniesta s'obria per permetre l'aparició interior de Pedro.

Una cobertura incòmoda

La presència de Bartra va portar Piqué al perfil esquerre de la defensa i allà va patir per cobrir l'esquena d'Adriano, l'espai que va voler atacar el Sevilla. Piqué va estar lent i poc contundent en la cobertura.