Resposta al Vell Patriarca Iracund 28 anys després
BarcelonaEntrevistar José María Mena i Carlos Jiménez Villarejo ha sigut durant anys un exercici interessant amb un peatge incòmode: la seva mala cara quan se’ls preguntava pel cas Banca Catalana. Invariablement, s’enfadaven; entre el tabú i el trauma, era un tema que volien evitar. Fins ara.
Els dos exfiscals van fer de padrins a la presentació del llibre Banca Catalana: caso abierto, del periodista Pere Ríos. I tots dos, que amb el temps han esdevingut cares visibles de partits progressistes (Villarejo a Podem, Mena a ICV), ahir van passar comptes. Quan Villarejo, una persona de verb ràpid i llengua afilada, cita la data 21 de novembre del 1986, ho fa d’una tirada, amb seguretat, com si parlés de la data de naixement d’un familiar. En realitat aquell va ser el dia en què 33 magistrats de l’Audiència de Barcelona van decidir, segons ell, “mirar cap a una altra banda” i tancar el cas.
L’exfiscal afirma que Pujol va obtenir més de 84 milions de pessetes (que, per un lapsus, va convertir en euros) provinents de dividends il·lícits de la que era la desena entitat espanyola en el moment de la fallida, i recorda el cost milionari que va tenir per a l’Estat el rescat de Banca Catalana. Tampoc no té inconvenient a situar Pujol com “un gran impostor” a l’altura d’Enric Marco, el president de l’Amical Mauthausen que va fingir durant anys haver estat en camps de concentració, i va recordar, amb una satisfacció de dècades, que Pujol afirmava que tenia “un marcat sentit de l’honor”.
El públic, format per curiosos, periodistes, juristes i polítics com Joan Herrera i Joan Ferran, somriu en escoltar com Villarejo explica que el cas és actual perquè encara no se sap “l’origen de la fortuna dels Pujol”. Més nítidament ho expressa Mena: “Aquest seria un llibre d’història si no fos perquè el Vell Patriarca Iracund va sortir el 25 de juliol a confessar”.
El record de Mario Conde
Mena va escombrar la decisió jurídica adoptada pels 33 magistrats de l’Audiència l’any 1986 -recordant que els delictes que ell hi apreciava eren molt similars als que van ensorrar Mario Conde-, en un temps en què, com explica el llibre, la justícia era “dèbil amb els forts”. I va afirmar que Pujol “30 anys després segueix emprenyat” amb ells. En la seva evocació d’aquell temps, va parlar de jutges “comprats”, “llogats” i també “regalats”.
Però no tot van ser somriures. Mena, que es va mostrar agraït de sortir al llibre “cada dos per tres”, va admetre que sent un cert rubor pel pròleg que ha fet. “És l’única vegada que he escrit sobre un assumpte que ens va generar dificultats d’ordre personal”. I llavors, just llavors, torna el fiscal que no volia, no podia, parlar del cas Banca Catalana.
