En l'últim article a l'ARA em vaig centrar en els aspectes sociològics del turisme. Voldria, en aquest segon, analitzar alguns elements que envolten el sector i que marquen la seva evolució a les Illes. Amb la irrupció del turisme, en els seus moments inicials (parcel·lacions, edificacions, venda de places a turoperadors), les activitats tradicionals de les Balears perderen força. No sabem què haguera passat sense el turisme, però sí que sabem que, des del punt de vista emprenedor, aquesta nova activitat acabà engolint les altres, essent com era molt més senzilla que la industrial tradicional. Sense dubte, per als qui tenien excedents a gastar, l’alternativa empresarial en favor de promocions turístiques i activitats associades va ser molt llaminera.
A partir d’aquí tenim empresaris enriquits en transaccions immobiliàries (comprar per tornar a vendre) i altres que han fet indústria de l’oferta turística (cicle productiu, amb creació d’infraestructures i ocupació). Sense regulació, tots volen, encara avui, més: més sòl urbanitzable, més places hoteleres, més llicències de ba5824317rs i restaurants. Alguns pensen que l’existència de més visitants dona més possibilitats que s’omplin noves places o terrasses de restaurants. Però és una realitat que cada cop calen més visitants per assolir negoci, ja que una part creixent s’escapa d’aquesta oferta legal i de consums previstos (on dormen, on mengen, on gasten). I, esclar, quan s’obre l’aixeta no podem separar després per tipus d’aigües. Pensar que les nostres botes estan més plenes posant-hi aigua no tan sols serveix per autoenganyar-se, sinó que també acaba fent malbé el bon vi inicial.
L’empresari hostaler industrial, pulcre amb la seva oferta i respectuós amb el seu entorn, ja es cuidarà d’integrar consums i preservar marca. Tot el que li hem de demanar és que no esperi que el negoci li funcioni sobre la base del volum, subvencionat per l’Estat i amb màniga ampla de les administracions. Tal com he comentat en altres articles, el sector rep ajuts múltiples i diversos (fiscalitat baixa, costos incomplets, preu de l’aigua, regulació laboral prou laxa) perquè a l’Estat li va bé que incrementem estades (volem dir divises) al preu que sigui, si cal subsidiant costos per mantenir demanda a preus baixos. El bon empresari sap, però, que tot això no pot tenir futur.
Tot illenc arriba a pensar que d’una manera o altra viu gràcies al turisme. En alguns casos directament per la feina que té, i en d'altres pels serveis auxiliars que la demanda externa infla durant uns mesos. Desfer aquesta teranyina és avui molt difícil. Per això sempre convé fer èmfasi que l’alternativa factible no és fer més del mateix, sinó millorar el turisme que ja tenim; no fer la teranyina més extensa, més prima i amb més risc que una ventada s’ho emporti tot. Però els mateixos treballadors del sector han de tenir clar que, per assegurar els seus llocs de treball, la solució no és créixer més amb una ocupació que no tenim i que hem de buscar fora. Els empresaris fa anys que es queixen que els falten treballadors: fusters, mecànics, lampistes, enginyers tècnics, mà d’obra mínimament formada. Però a hores d’ara hauria de ser evident per a tothom que, en el passat, tot l’augment de població nouvinguda se l’ha menjat l’hostaleria, que demana menys capacitació, amb tasques de treballadors "fixos discontinus" que no permeten l’estabilització i la integració professional desitjable. I cada any seguim igual. Aquesta no és una qüestió d’immigrants sí o no, sinó de redreçar la formació professional pròpia d’una vegada!
Optar perquè vingui més gent és tan fàcil com erroni, i, després, complex socialment de gestionar. Per exemple, pel que fa a Menorca, com que no som "província", l’INE no diu quants residents de l’illa són nascuts a l’illa, però en determinades franges de població potser ja no arribem a la meitat. No està gens clar com mantindrem la llengua i la cultura del país, la cohesió social i el compromís amb el patrimoni heretat.
Alerta, finalment, quan es plantegen solucions d’ecosistema: com que tot acaba depenent de tot, sol ser una gran excusa per no fer res (potser no se sap per on començar?). Atents quan la recepta és la necessitat d’un "canvi cultural", una reforma "institucional", l’espera de "consens polític", la modificació de les "estructures del capitalisme", o d’estendre i assolir més "consciència social"... Tot essent factors correctes, pensar d’aquesta manera no resol què fem mentrestant. Cansa que alguns ens vulguin prendre el pèl amb nous estudis, iniciatives de futur i ocurrències vàries. Mentrestant, les Balears són el lloc amb més problemes d’accés a l’habitatge, amb costos de la vida més elevats, amb símptomes clars de recursos que s’estan esgotant... I a 30 de juny era la comunitat autònoma que més visitants havia augmentat i més ocupació havia creat. Però amb el que està passant, de renda familiar bruta disponible, en termes reals de capacitat de compra, no diuen ni mu!
