ARTS ESCÈNIQUES
Misc 24/01/2021

Les actrius maduren i (no) és un drama

Les oportunitats disminueixen a partir dels 40, quan passen d’interpretar joves a fer de mares i àvies

6 min
Les actrius maduren i (no) és un drama

Barcelona“Et va fer por que no et tornessin a trucar?” L’hi pregunta una Marilyn Monroe de 36 anys a Hedy Lamarr, de 48, abans de suïcidar-se. Monroe es va canviar el nom i es va operar el nas i la barbeta per ser l’actriu més desitjada de Hollywood i no va poder superar la idea de fer-se gran davant de les càmeres. O això és el que planteja l’obra de Carles Batlle Monroe-Lamarr, que imagina una trobada entre les dues actrius i que ha dirigit Sergi Belbel al Teatre Nacional. I és que el dramatisme que envolta la maduresa de les dones fruit de les pressions estètiques i els patrons de gènere és una mostra més del masclisme de la nostra societat i una constant tant als escenaris com a la vida real. Com deia Carrie Fisher, “els homes no envelleixen millor que les dones, sinó que a ells se’ls permet envellir”. Hedy Lamarr, Bette Davis, Gloria Swanson... Mentre que les actrius clàssiques, quan maduren, o bé deixen els escenaris o bé fan papers decadents, els actors encara poden encarnar herois en acció i protagonitzar històries d’amor. ¿Però això encara passa als teatres catalans?

Les actrius de diferents generacions consultades per l’ARA coincideixen que quan tenen entre 40 i 50 anys moltes desapareixen i els papers que surten estan més lligats a la maternitat. “Arriba aquell moment en què et diuen: «Ara faràs de mare», sobretot en el món audiovisual, i t’agafa por”, explica Laura Conejero, que interpretava Lamarr-que, a més de ser actriu, per cert, va inventar la tecnologia precursora del wifi-. I comenta divertida: “A mi ja m’han fet àvia. Després de l’àvia no hi ha res més!” L’humor és un dels ingredients de la seva recepta per viure “un moment de dol lògic” per acceptar la maduresa: “Un dia la llum et toca de no sé quina manera i et veus una arrugueta, però això li passa a tothom. És el descobriment de la vellesa”. Marta Angelat ja fa uns anys que fa d’àvia perquè cada vegada les fan més joves del que els pertocaria, diu, i se sincera: “No tens més remei que acceptar-ho i ho portes depenent de com estàs. Si estàs baixa d’ànims no t’ajuda gaire”.

La disminució d’oportunitats es deu, en part, a la dessexualització que pateixen les dones quan arriben a la maduresa. “La imatge de la dona està sexualitzada, ha de ser perfecta. Quan l’edat arrasa amb això no es troben papers per a les dones i han de ser iaies o mares”, afirma Angelat, que apunta que també hi ha alguns -pocs- papers potents.

Maduretes sexis?

En una societat que dona molta importància a l’aspecte físic, els cànons de bellesa, que inclouen l’aparença jove, ens afecten independentment del gènere, però les dones en surten més malparades. Aquest ideal de bellesa té una incidència especial en la professió d’actriu, que es basa en el talent però també en la imatge. Així ho explica Àgata Roca, instal·lada ara al Teatre Romea amb 53 diumenges, de Cesc Gay. “Estem constantment a l’aparador. T’has de protegir perquè pot ser perillós”, comenta l’actriu, que creu que actualment la pressió és més gran perquè abans “no hi havia tants inputs socials, des de la publicitat fins als negocis, passant per la medicina enfocada a aturar l’envelliment”. Els actors, amb un ventall més ampli d’oportunitats, estan menys sotmesos a les pressions estètiques i no és tan important “si tenen cabells blancs i panxa”.

És per això que “els homes de 60 anys tenen una nòvia de 35 i no passa res, i, en canvi, si una dona de 60 anys té un nòvio de 35 és el conflicte de la pel·lícula”, ironitza Angelat, que creu que s’imposa a les dones que siguin capaces d’atraure sexualment quan “hauríem de ser capaços de valorar la gent pel que poden aportar”.

Per la seva banda, Conejero creu que a mesura que passen els anys “perdem la part més desitjable”, i és precisament això el que temia Marilyn Monroe. “M’hauria agradat abraçar-la. Fer-li entendre que el seu valor no depenia de la imatge ni dels homes, que el valor el tenia ella i que era enorme”, diu l’actriu, que reivindica educar la mirada contra els referents de la indústria de la moda i de l’espectacle, i sobretot contra el model que ofereix la pornografia als adolescents. “Els cossos vells continuen sent bells i es transmeten tendresa i amor. És important que això es mostri perquè també educa. Hem de mirar més enllà perquè hi ha bellesa en llocs que no imaginem”, proposa.

Roca considera que escenes així no són habituals perquè, tot i que “la gent de 60 anys s’ajunta, se separa i fa l’amor, estèticament no queda tan bé”, però assumeix que són moltes vegades les mateixes dones les que es jutgen, ja que, com diu Conejero, “vivim en un sistema patriarcal en què hem sigut fins fa poc ornaments”.

Bòtox, el beuratge màgic

A l’obra de Carles Batlle el referent de la maduresa és la madrastra de la Blancaneu, una dona obsessionada amb prendre beuratges per mantenir la joventut que és en realitat una bruixa anciana i lletja. “No sé la quantitat de dones que intenten allargar aquesta joventut a base d’operacions”, afirma Conejero. Cada any a tot l’Estat es fan gairebé 400.000 operacions de cirurgia estètica, el 83,4% a dones, segons les estimacions del curs 2017-18 de la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica (SECPRE).

A Eva contra Eva, un espectacle que tornarà a la tardor a Barcelona, Emma Vilarasau agafa el relleu d’una Bette Davis que va haver de lidiar amb el pas del temps a la pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz Tot sobre Eva. Ella opina que darrere de les operacions hi ha, moltes vegades, la mirada masculina. “És una fugida endavant que no porta enlloc, tard o d’hora envelliràs, no hi ha més. En comptes de gastar-te diners en bòtox, gasta-te’ls en teràpies que t’ajudin a acceptar que serem velles, serem sàvies i divertides”, reivindica. I és que el seu personatge ja no és aquella Margo Channing substituïda per una dona més jove i més guapa fins a la sacietat, sinó que l’Eva del segle XXI reescriu la seva pròpia història i es rebel·la contra el clixé de la decadència. “Les dones han sigut el que els homes volien que fossin. Ens acabem convertint en allò que ens torna la mirada de l’altre, però hem d’intentar trencar els motlles”, afirma Vilarasau.

El públic són elles

El públic de teatre és majoritàriament femení i, segons l’última estadística de l’Idescat, l’edat mitjana és de 41 anys. “És el públic majoritari i no se’ls acut escriure per a elles”, exclama Vilarasau, que creu que és una tendència que ja està començant a canviar.

Les actrius confien en la presència femenina creixent en tots els àmbits del teatre per canviar la mirada sobre la maduresa femenina, i Vilarasau anima els autors i directors a “descobrir les històries de les dones de 60”. “En tenen i de molt fortes, no cal que siguin d’amor. Moltes han de cuidar la mare o el pare, la mort, l’envelliment, els fills, les feines. Hi ha moltes coses que els passen a la gent que ens ve a veure, o viuen retirades i felices i es fan un tip de viatjar i de consumir cultura”, afegeix. I és que ella prefereix no assumir els rols dels personatges masculins per esdevenir “l’etern Sean Connery maduret”: “El 007 que se’l quedin, i si anar amb una moto apuja la testosterona, que els vagi bé”.

De la mateixa manera, s’entesta en interpretar personatges de la seva edat i n’ha arribat a rebutjar de més joves. “El que no vull és estar patint perquè se’m vegi gran”, explica Vilarasau, que amb 61 anys se sent amb “una energia lúcida brutal i amb molta més experiència per actuar”. El mateix sent Àgata Roca amb 53 anys, que troba contradictori que “com més grans, menys interessin les històries: si és quan més coses es tenen a explicar”. A ella, formar companyia, les T de Teatre, li ha permès fer-se les obres a mida.

L’envelliment és una realitat per la qual tots passem. Acceptar-la seria fàcil, però la societat ho complica deixant-la de banda i considerant-la poc estètica. “Els vells eren considerats els savis i ara se’ls deixa en residències”, critica Marta Angelat, que creu que és una etapa per la qual ens haurien de preparar, igual que per a la mort. I reflexiona: “Alguna cosa estem fent malament. Hauria de ser una etapa de la vida a la qual volguéssim arribar”.

stats