TEATRE
Misc 24/11/2020

Mor Montserrat Carulla, degana de les actrius catalanes

Amb 90 anys i mig segle de trajectòria teatral i televisiva, era una intèrpret popular i estimada

4 min
L'actriu Montserrat Carulla, en una imatge d'arxiu

BarcelonaL'escena catalana ha perdut Montserrat Carulla (Barcelona, 1930). Hem perdut la gran dama del teatre català, encara que a ella li molestava aquest títol que li havia atorgat la crítica, la professió i els espectadors. Per a ella, ser actriu era una feina. I era una gran actriu, amb una trajectòria de cinquanta anys a l'escena, tot i que es va dedicar de ple al teatre ja de gran, a la trentena. Era l'àvia oficial de Catalunya gràcies a les sèries de TV3, d'on va ser assídua i on va conquerir la popularitat de què gaudia, des d'aquella Remei de La Granja fins a la tieta Consol de La Riera. I Carulla també era la matriarca d'un clan familiar dedicat a les arts escèniques, amb la seva filla, l'actriu Vicky Peña, al capdavant i també el dramaturg Roger Peña, que li va servir el 2013 el paper amb el qual es jubilaria, Iaia!, al costat del seu nét. Va ser al Teatre Romea, on tot havia començat amb el Soparem a casa de Josep Maria de Sagarra l'any 1959.

S'havia promès que mai baixaria dels escenaris, aquell jurament que fan totes les grans actrius, incapaces de veure's lluny dels focus, però s'estimava massa la professió per fallar-li. Tenia 84 anys. Es va criar en una època en què es cultivaven les grans personalitats teatrals, i els grans egos, en què els actors lluïen un estil propi. Ella, en canvi, intentava desaparèixer per donar-se als seus personatges. Amb aquella mirada dolça, amb un mig somriure, que podia ser entranyable o letal, Carulla era un animal escènic però també era una dona terrenal, a qui se li cremava el sofregit. Per això era tan estimada pels seus companys de professió: no hi havia divisme en el seu gest, sinó entrega. "L’actriu només actua als escenaris", deia.

És probable que la seva biografia i l'entrada tardana al món actoral hi tinguessin veure. Montserrat Carulla va viure moltes aventures a través dels seus personatges, però en el vessant personal va tenir dues vides, amb una trencament clau: quan se separa del primer marit i, sobretot, es retroba amb el teatre, que havia abandonat de jove al tercer curs de l'Institut del Teatre després que li apugessin la matrícula. Tornar a l'escenari "va ser com obrir una finestra, va fer entrar aire fresc a la meva vida", recordava.

Com tantes dones de la seva generació, havia tingut una infantesa complicada. Tenia 9 anys quan es va acabar la guerra i va patir fam de debò. Ho explicava a les seves memòries: no va menjar carn fins que es va casar. Tampoc hi havia llibres, a casa. El seu pare havia fugit i havia acabat a Argelers i després a la Model. Quan el va tornar a veure, no el va reconèixer. Va formar una família amb un company de Radio Nacional i va oblidar la seva vocació actoral fins que va tenir trenta anys, a finals dels 60. Quan es va atrevir a desfer-se d'un matrimoni que no la feia feliç, i va superar un any de boicot per la separació, no va parar de treballar al teatre, el cinema, la televisió i el doblatge.

En aquella època ja era als estudis de Miramar, en produccions d'època, fent els clàssics del teatre català i les primeres protosèries. La televisió va ser el que la va popularitzar i li va fer arribar l'estima de què va gaudir sempre més. Des de La saga dels rius a finals dels 70 va participar en els grans serials de sobretaula: Secrets de família, Laberint d'ombres, El cor de la ciutat i les dues sèries de Dagoll Dagom Oh, Europa! i Oh, Espanya!

Però el teatre era casa seva. Obres de clàssics catalans com Mort de dama, Maria Rosa, la Primera Història d'Esther dirigida per Lluís Pasqual el 1982, i clàssics universals, com Pigmalió i Hamlet. Entre els papers més recordats hi ha els que va dirigir als anys 90 Mario Gas, com La reina de la bellesa de Leenane al costat de la seva filla Vicky, El temps i els Conway, A little night music i Guys & Dolls. Els últims anys va fer molts espectacles literaris de la mà de Joan Ollé, posant la veu a textos de Joan Maragall (Joan Maragall, la llei d'amor), Vicent Andrés Estellés (Coral Romput) o Josep Pla (El quadern gris).

En canvi, el cinema se li va resistir la major part de la seva carrera, "els millors anys de la meva vida", recordava, i només hi va tenir petites aparicions en films com L'orfenat, El vicari d'olot i La ciudad de los prodigios. Assegurava que va ser un càstig: "Un empresari cinematogràfic que era un cretí em va posar una nota al sindicat vertical perquè no pogués treballar més al cinema", deia, i considerava Pilar Miró la seva rescatadora amb Tu nombre envenena mis sueños, del 1996. Les seves dues primeres pel·lícules havien sigut mítiques: Surcos (1951), la gran pel·lícula neorrealista espanyola, i Vida de família (1963), de Josep Lluís Font, un altre film de culte. Després, res de res fins a Cambio de sexo, de Vicente Aranda (1977), on és la mare de la Victoria Abril.

Amb la declaració "Soc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista", que va proclamar quan va rebre el premi Gaudí d'Honor el 2013, es va guanyar galons en la reivindicació nacional. Estava convençuda que veuria la independència de Catalunya. "Soc una catalana esperançada", deia. Aquesta serà una de les poques fites que no haurà aconseguit, tot i que, com tot allò en què creia, també hi va treballar de valent. Abans havia rebut altres premis, en sintonia amb la seva llarga trajectòria: la Creu de Sant Jordi (1995), la Medalla d'Or de la Generalitat (2008) i premis sectorials com el Max.

Era una dona sàvia, generosa, comprensiva i agraïda, que havia fet les paus amb ella mateixa i amb la seva sort: "La vida m'ha donat més del que jo li he donat".

stats