Un ‘Salvados’ ple d’impotència
Diumenge a la nit el Salvados: eVictims ens transportava fins al Congo per conèixer la guerra del coltan i entendre com els interessos econòmics del Primer Món contribueixen a degradar les zones més subdesenvolupades de l’Àfrica. Jordi Évole i el periodista Xavier Aldekoa van fer accessible i pedagògic el que és més complex. Però més enllà d’endinsar-nos en la tragèdia que acompanya l’explotació de mines i persones, el programa de La Sexta va posar el focus en com la Guerra Mundial Africana ha comportat una situació dramàtica per a les dones.
El programa va anar analitzant el conflicte com si es tractés de les capes d’una ceba, anant del nucli (l’explotació de mines de coltan) a les conseqüències que se’n deriven: el drama dels seus treballadors, la violència exercida contra dones i nens i, finalment, els qui han de pal·liar el drama superats per les circumstàncies, com les ONG o l’hospital de Panzi, amb el doctor Mukwege. Cal destacar l’enorme tacte periodístic amb què van presentar uns testimonis i uns drames mèdics i psicològics que feien esgarrifar. Finalment es va assenyalar el govern congolès corrupte i un sistema judicial ineficaç i corromput com a còmplices i inductors de la misèria del país.
El dolor profund de les víctimes d’aquesta guerra, de les dones abusades i torturades i dels nens soldat va ser tractat amb contenció i austeritat. No calia afegir-hi guarniments emocionals perquè els testimonis eren demolidors. La noia que amb una timidesa dramàtica explicava com l’havien violat, que feia un esforç per recordar la seva història, acabava demanant a càmera: “Puc parar de parlar?” La testimoni que obria el programa, que feia pocs mesos que havia sigut alliberada després de catorze anys de segrest i múltiples violacions, expressava una angoixa terrible per com seria el seu futur. Però ho feia amb una serenor demolidora. Salvados ens va explicar un drama sense que es vessés una sola llàgrima en tot el relat, i això el feia encara més devastador.
Però hi va haver instants del reportatge en què la realització va caure en un excés de preciosisme que acostava la imatge més al to publicitari que al documental. Els plans successius de dones immòbils mirant a càmera són un recurs una mica gastat, francament, i el tractament visual tan efectista de certes postals de l’horror és delicat. Quan vols transmetre veritat és un pèl arriscat posar-hi tanta artificiositat visual.
Salvados ens va encongir l’ànima. La conclusió final apel·lava a la consciència individual dels ciutadans del Primer Món però va semblar que el mateix Évole tancava el seu programa amb un sentiment d’impotència i dolor que se’ns va encomanar a tots els espectadors.
