L’olfacte d’un gat vell
Dissabte estava escoltant La TDP d’en Puyal a Catalunya Ràdio. En un moment donat, van informar d’una entrevista d’en Lluís Busquets a Charly Rexach publicada per Regió 7. Cada declaració que llegien superava en polèmica l’anterior, i coneixent el personatge sabies que allò ho podia haver dit perfectament. De sobte, en Puyal va preguntar: “Algú sap quan ho va dir, això?” I se sorprenia que ho hagués manifestat en públic. Al llarg del programa vam saber: 1) que una setmana abans la mateixa entrevista ja havia estat publicada al Diari de Girona ; 2) que les declaracions van ser fetes al... setembre!!! (recordi que som al març); 3) que llavors van ser penjades en un blog; 4) que el format aparegut ara era d’entrevista, però en realitat eren comentaris fets durant un sopar informal, i 5) que el periodista li va passar al Charly una transcripció i ell la va donar per bona. El cas ens permet confirmar una obvietat: que una notícia no és notícia quan passa ni quan es publica sinó quan té ressò. Si la gent no hi accedeix, la informació no es coneix i, per tant, no existeix. Però, sobretot, ens permet reflexionar sobre l’allau d’informació que patim i que, realment, és desinformació. Hi ha tanta palla que costa trobar el gra. Les reflexions d’en Rexach eren una bomba, però enterrada. Fa cinc mesos que estaven a l’abast de tothom i fa una setmana que van sortir en un diari, però no van transcendir. Hi eren, però no existien. I quan ens les han servit apareix l’olfacte del gat vell preguntant quan van ser fetes. Una pregunta que porta implícita la clau de la història: per què són notícia ara?
