L'adéu a Concha García Campoy
No hi ha res més llaminer per als de Sálvame que els arribi una notícia luctuosa mentre són en directe. Ahir a les cadenes del grup Mediaset s'interrompia l'emissió per comunicar la mort de la periodista Concha García Campoy. Ho va fer el seu company d'informatius Pedro Piqueras. El conductor d' Informativos Telecinco va passar un mal tràngol anunciant en directe el traspàs d'una bona companya. Són aquells instants televisius en què es barregen la informació i l'emoció d'una manera tan enverinada com trista. Al periodista de Telecinco, acostumats com estem al seu ímpetu davant les catàstrofes, ahir se li trencava la veu. Una sensació de profund condol s'apoderava inevitablement de l'espectador. Després van retornar l'emissió als del Sálvame . Paz Padilla s'eixugava les llàgrimes i tots els col·laboradors feien un semicercle al seu costat. Cadascú va anar donant, a la seva manera i dins de les seves capacitats intel·lectuals, el condol a la família. El problema és que tots els elogis eren buits, genèrics, tòpics i per exhibir una afectació instantània que donava carnada als espectadors. Els voltors es posaven en acció, però es movien desorientats. Parlaven per aproximació i de mica en mica les obvietats derivaven en frases sense sentit i un esperit tràgic que resultava desagradable. De fons posaven imatges d'arxiu de la periodista. " Era una mujer muy pegada a la actualidad ", deia una. " La suerte ni la ha acompañado a ella ni ha acompañado a su pareja ". Quan van haver intervingut tots es va fer un silenci estrany. Va arribar el moment incòmode: canviar de tema. "Bueno, tenemos que continuar. Este programa es así. Estábamos hablando antes de una historia de amor... porque la vida es así. Es amor, desamor, vida, muerte... Seguimos hablando de Amador Mohedano con la especialista en lenguaje no verbal ". I van posar en imatge el germà de la Rocío Jurado justificant un embolic de faldilles amb una joveneta. I mentre ells intentaven deixar enrere Concha García Campoy, el seu esperit professional es va fer més present que mai. Una periodista que sempre va mantenir-se en un segon pla, amb un punt de distància sa i aquella fredor amable a l'hora d'explicar les informacions. I sobretot, la prudència i la reflexió periodística per davant del relat efectista i agosarat. Dèiem adéu a la professionalitat ben entesa i devorava la pantalla la degeneració televisiva en un tres i no res. I t'adones que, a part de la pèrdua personal i emocional, qui també hi ha perdut és l'ofici.
