12/08/2019

El risc de l’ascens de les megaciutats

4 min

L’ascens de les megaciutats com a centres de forta creació de llocs de treball és una de les característiques definitòries de l’economia global del segle XXI. Però no sempre és un element positiu.

En els països en desenvolupament, per molt grans que puguin ser els reptes (Nova Delhi està absorbint 700.000 nous habitants per any), el procés d’urbanització segueix sent la millor esperança per alleujar la pobresa. Però en les economies avançades, que estan molt endavant en l’anomenada corba del desenvolupament de Lewis, és molt menys evident que concentrar les oportunitats econòmiques en ciutats cada vegada més grans sigui l’únic camí o, si més no, el correcte.

Les raons per les quals megalòpolis com Nova York, San Francisco i Londres han esdevingut cada vegada més dominants en el pla econòmic són ben conegudes. Les grans ciutats que ofereixen un ampli ventall de llocs de treball interessants, d’activitats culturals i de vida nocturna exerceixen una gran atracció sobre els treballadors joves i independents. La combinació de grans quantitats de treballadors i d’empreses altament especialitzats té uns efectes en termes de xarxa i d’aglomeració que són difícils d’igualar per les ciutats més petites, sobretot en sectors com la tecnologia, la biotecnologia i les finances.

També hi ha desavantatges, esclar, especialment l’alt cost de la vida (destaca el de l’habitatge) i les grans quantitats de temps perdut en embussos de trànsit. Els arquitectes i urbanistes no paren de plantejar idees noves i imaginatives per a les grans ciutats, però cada vegada és més difícil donar resposta a les serioses limitacions de la infraestructura física. Mentrestant, moltes ciutats petites i mitjanes s’esforcen a mantenir el dinamisme econòmic. És el cas de Rochester, a Nova York, on vaig créixer, i també d’altres ciutats que se citen en un llibre de recent publicació: 'Jump-starting America', dels economistes del MIT Jonathan Gruber i Simon Johnson.

En les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, Rochester era una de les ciutats més riques dels Estats Units. Hi tenien les seves seus Eastman Kodak, Xerox i Bausch and Lomb, cosa que la convertia en un petit Silicon Valley. Lamentablement, primer va patir la competència global (sobretot la japonesa), i després la innovació tecnològica li va donar el cop de gràcia: les càmeres digitals en el cas de Kodak, les fotocopiadores i peces modulars de reemplaçament en el cas de Xerox. Avui la població de l’àrea metropolitana de Rochester arriba a gairebé 1,1 milions de persones, i creix només marginalment des del 1990. La ciutat s’ha reduït a 200.000 habitants quan havia arribat a tenir-ne 300.000.

Encara que alberga grans universitats, un hospital de primera línia mundial i una orquestra filharmònica de renom nacional, Rochester lluita amb les ciutats grans de la costa est per tenir indústries dinàmiques que generin llocs de treball, i cada vegada li falten més recursos urbans. Per exemple, en els últims anys l’East High School (de la qual vaig ser alumne) ho ha tingut difícil per no haver de tancar. En general, moltes ciutats de mida petita i mitjana es troben que, un cop els professionals joves les han abandonat, han de prestar serveis a poblacions envellides amb ingressos tributaris insuficients.

Què poden fer les autoritats perquè aquestes ciutats siguin més atractives, per fomentar-hi el creixement i per reduir, de retruc, la pressió demogràfica a les megaciutats? Gruber i Johnson suggereixen, entre altres coses, ubicar nous centres de recerca bàsica finançats per l’estat en ciutats mitjanes que, d’aquesta manera, es convertirien en pols d’atracció de talent i en eixos de desenvolupament localitzat. Jim O’Neill ha argumentat a favor de crear motors econòmics regionals al Regne Unit mitjançant la construcció d’enllaços de transport d’alta velocitat entre ciutats mitjanes veïnes, com s’ha fet a la Xina.

A aquestes idees jo hi afegiria un millor compliment de les polítiques contràries als monopolis. Altrament, quan sorgeixi el pròxim George Eastman (fundador d’Eastman Kodak) o aparegui un nou Joseph Wilson (fundador de Xerox), és molt probable que alguna empresa que domini el mercat els persuadeixi o obligui (o una combinació de totes dues coses) a traslladar-se a un eix tecnològic ja establert, de manera que la ciutat petita o mitjana acabi rebent molts menys beneficis secundaris dels que hauria rebut. Amb aquest enfocament, el govern no triaria guanyadors i perdedors, sinó simplement s’asseguraria que no guanyi sempre la mateixa regió.

Un segon pas seria invertir diners públics en la creació de recursos educatius d’alta qualitat en línia, en particular materials tècnics de tota mena. Sens dubte aquest és un enfocament molt millor i més obert al futur que invertir en universitat gratuïta per a tots. Cal reconèixer que al segle XXI l’educació i la reeducació s’hauran de cultivar tota la vida. En aquest sentit, seria important establir un servei d’internet bàsic gratuït i universal (com els acadèmics del dret Ganesh Sitaraman i Anne Alstott proposen en el seu interessant nou llibre 'The public option').

Hi ha moltes coses a celebrar en l’ascens de les megaciutats modernes. Però, si la tendència persisteix, serà necessària més innovació pública i privada per aconseguir un creixement regional més equilibrat. I aquests reptes del desenvolupament no són cosa només de les economies emergents.

Copyright Project Syndicate