Hélène Cixous: “El final de la fal·locràcia i la misogínia encara ha d’arribar”

Hélène Cixous és una dona amb moltes cares: escriptora, poeta, dramaturga, crítica literària, especialista en retòrica i feminista (tot i que rebutja l’etiqueta). Una de les veus més originals de la literatura i el pensament contemporanis.

La multiculturalitat és important en la seva biografia i en la seva obra.

Vaig néixer en un moment molt particular de la història d’Europa i de França com a imperi colonial. Vaig passar la infantesa a Algèria, amb una experiència doble. D’una banda, l’opressió, l’esclafament d’un poble per un altre: vaig ser portadora de la malaltia mental que representa el colonialisme, que va més enllà d’una pràctica política i ideològica; només es pot exercir a còpia de ser cec davant de l’altre, de no escoltar l’altre. D’altra banda, la meva família estava formada per un gran nombre de cultures: la meva mare venia d’Alemanya, havia entès què seria el nazisme, era jueva i europea de pensament. A París va conèixer el meu pare, un jueu sefardita ateu d’origen marroquí. Quan era petita vivia en un món d’acollida i d’hospitalitat, però era una bombolla enmig de l’odi. Quan sortia al carrer plorava sempre, perquè hi havia una misèria aterridora, que no he tornat a veure mai més. La gent passava gana: els nanos paraven la mà per un tros de pa. Va ser la primera paraula àrab que vaig aprendre: hobs.

I va venir el nazisme.

Sota el règim de Vichy, França va col·laborar amb els nazis i va aprovar lleis antisemites. De petita, no vaig anar a l’escola perquè era jueva. El meu pare, que era metge, es va quedar sense feina. Era la fi del somni del meu avi patern, un comerciant que va dedicar els seus primers estalvis a comprar l’obra completa de Victor Hugo, perquè deia que França era la pàtria de Victor Hugo i dels drets humans. Una família d’hispanojueus i judeoàrabs s’havien cregut que França era un país de llibertats i de generositat, i es van trobar justament amb el contrari. Vaig viure una experiència moral i política molt important: la juxtaposició de brutalitats nacionalistes i el fet que la nació és una mena d’espectre flotant. Una de les primeres famílies que havia obtingut la nacionalitat francesa a Algèria es quedava sense pàtria de cop: ens vam convertir en apàtrides.

Com vivia la barreja de llengües?

De seguida vaig ser poliglota. Quan tenia deu anys el pare em va posar un mestre d’àrab i un altre d’hebreu, però poc després va morir i es va acabar. Encara recordo algunes paraules en àrab, que conservo com un tresor, però ningú aprenia àrab a Algèria: per mi és la llengua promesa. A casa parlàvem alemany, francès, anglès i castellà. Era com un joc: passàvem d’una llengua a l’altra . La paraula que més recordo de la meva àvia és jaqueca!

¿La preocupa l’auge de l’extrema dreta a Europa?

No em preocupa; m’entristeix. Penso que el contínuum de la història ens fa passar una vegada i una altra pel mateix lloc. Estem retornant al que vaig viure: el pétainisme. Són la mateixa gent: els seus descendents. Per mi no hi ha res de nou: la història es repeteix. Prendrà una certa forma de poder durant un temps i després desapareixerà. El cas és que França és un país dividit, com ho són els Estats Units: 50% a l’esquerra, 50% a la dreta. I estem en una època de marea baixa en tots els àmbits: en l’economia, en la societat, en la intel·lectualitat... Veiem reaparèixer el pitjor de França, però no hem d’oblidar que sempre hi han estat. La meva infantesa va ser sota la dreta, jo somiava en l’esquerra... Fins al 1981 esperàvem el miracle de l’esquerra tal com l’havíem somiat. Jo vaig néixer després del Front Popular, de Léon Blum, somiàvem com seria quan l’esquerra tornés a manar. Quan Mitterrand va ser elegit, vaig pensar: “Per fi!” I tres mesos després vaig adonar-me que no era allò, que començàvem el camí de la corrupció. He viscut massa coses, m’he desencantat, i ara estic trista, no preocupada.

Què vol dir la crisi de la socialdemocràcia a escala europea?

Jacques Derrida ja fa anys va començar a parlar de la “democràcia com a promesa”, i citava en això Jean Jaurès, el socialista de somni, que el 1904 va obrir el diari L’Humanité amb un editorial en què profetitzava que la humanitat no existia encara, que encara calia lluitar perquè arribés. Derrida deia el mateix de la democràcia: des que els grecs es van inventar el concepte, encara ha d’arribar. Perquè si la democràcia fos això seria desesperant, no valdria la pena. El que tenim és el robatori del poder del poble per pseudodemòcrates que són una pseudoelit. Cal tornar a començar a treballar filosòficament sobre el concepte de democràcia, sobre el que amaga i sobre el que promet.

A les seves obres dels anys 70 vostè atribueix un rol revolucionari a la dona. Encara hi creu?

De la mateixa manera que la democràcia encara ha d’arribar, també ha d’arribar el final de la fal·locràcia i la misogínia. Hi ha hagut lluites de dones que han aconseguit resultats positius, com a mínim en les lleis. Hi ha hagut avenços formals, però emmascaren tot el que no ha canviat. França encara és misògina. Si una part de la societat està violentament oprimida, necessàriament aquí hi ha la llavor de revoltes o de revolucions.