El futbol necessita gent com Gerard Piqué

BarcelonaNo tinc cap problema a admetre que el futbol, en el meu cas, no és només una manera de passar el temps. Ho considero un acte de comunitat, un element d’identitat, un motiu que uneix la meva família. Per tant, valoro trobar un equilibri entre els valors positius i el sentiment més passional. Un punt mitjà entre donar exemple i viure amb el cor els partits del teu equip. M’horroritza la violència al futbol, però m’esgarrifa quan s’intenta buscar ser tan políticament correcte que l’afició en un estadi sembla el públic d’un concert de música clàssica. La música cal escoltar-la i viure-la. Al futbol, cal cridar i cantar.

Piqué no és políticament correcte, i ja m’agrada. Piqué estirant-se la samarreta per celebrar el sisè gol al Bernabéu, per a mi, és tornar el cop de Raúl marcant al Camp Nou i fent callar els espectadors. Raúl, malgrat que va jugar de menut a l’Atlètic, era un jugador de caràcter que s’identificava amb la graderia pel seu compromís, gols i per ser més que un jugador: era un aficionat més. Piqué també. A mi, aquests jugadors m’agraden. Ja m’agrada que Piqué sigui així. Que sigui sincer. Quan Piqué celebra un gol contra l’Espanyol i diu que li agrada derrotar l’equip blanc-i-blau, no deixa de donar vida al derbi que ha jugat tants cops a La Masia. Fa el que feia Tamudo quan feia dos gols al Camp Nou: jugar com un professional i viure el derbi com un aficionat.

Diferencio entre els jugadors que m’agraden i els que m’estimo. A vegades, són els mateixos; a vegades, no. I, malgrat que no el posaria entre els 10 millors del món, un dels jugadors que més m’estimo és Totti: mai ha volgut deixar el club del qual és aficionat. I, això, val molt. El futbol necessita gent com Piqué, Tamudo, Totti o Raúl.