La festa: sardanes

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...] En les evocacions de Pep Ventura, els biògrafs fan constar, recollint una tradició viva, que quan aquest, amb la tenora als llavis, tocava una sardana, “semblava que s’hi adormia...”. Aquest “semblava que s’hi adormia...” és la quinta essència d’un esperit, d’un gust i d’una època. Ventura, melodiós, tendre, errívol, malenconiós, amb una tendència a posar els ulls en blanc notòriament excessiva, d’una tristesa ensucrada -xarop de tristesa- per la música italiana del seu temps, representa un primer moment. [...] L’aparició de Garreta representa l’arribada del sol al zenit. En l’escriptura de Garreta, la sardana abandona el tipisme, el verisme, el naturalisme, i esdevé un fenomen de vitalitat plena. [...] Ventura és un músic de primers termes. El panorama, com a motor d’inspiració, per ell, a penes existeix. Les seves composicions són gairebé sempre les mateixes -són com les del vell Urgell. Les pedres decrèpites, els xiprers, la llum de la tarda, el cementiri, el vent humit- el vent de garbí, desfibrat, moll i trist. El compositor de Peralada Josep Serra també descriu menudes, pures intimitats, idil·lis camperols, tendreses rústiques, sentiments senzills, limitats, però autèntics. Garreta és un músic de panorames vasts, dilatats, immensos. [...] Morera està en la línia de Garreta i veu també la sardana com un fenomen vital. Però Morera té menys personalitat que Garreta -és més discret. En la seva sardana-clau, L’Empordà, es produeix una integració de la malenconia sonsoniosa venturiana dels primers termes (encara que amb menys subratllat, amb més tacte) i el tumult panoràmic. L’Empordà és una sardana important, complexa, essencial. Aquests dos músics -Garreta, Morera- feren donar a la sardana un gran pas. Sospito que, després de la seva aportació, serà difícil de tornar enrere. [...] Quan es fa possible escoltar la interpretació d’una gran sardana musicalment rica, ben construïda, substanciosa, sensible -com, sense anar més lluny, Davant la Verge, de Morera, per citar-ne una-, llavors la impressió arriba al màxim, perquè tot sembla créixer -amb tan pocs mitjans- d’una manera màgica i esplendent. [...]