El Danakil, “l’infern d’Etiòpia”

“E l Danakil és el més semblant a l’infern que tenim a la Terra”, em va dir un amic viatger quan li vaig anunciar que me n’hi anava. “És un desert sota el nivell del mar on la temperatura pot superar els 50 graus i on hi ha volcans, llacs salats i uns paisatges que no semblen d’aquest món. És un lloc dur, però d’una gran bellesa”.

Vaig preferir quedar-me amb l’última part del comentari: valia la pena anar al Danakil per admirar la seva gran bellesa. Vaig volar, doncs, a Addis Abeba, la capital d’Etiòpia, al febrer, quan encara es podia volar. I des del moment en què l’avió de Turkish Airlines va iniciar la maniobra de descens vaig sentir que m’envaïa una emoció especial. M’agradava tornar a Etiòpia, un país que mai m’ha fallat.

Per arribar al Danakil des d’Addis Abeba vam haver de fer una llarga quilometrada que ens va portar de les terres altes d’Etiòpia, per damunt dels dos mil metres, a una depressió situada a 125 metres sota el nivell del mar. Però no és tan sols una qüestió geogràfica, sinó també de canvi de paisatge. A través de la finestreta vaig poder veure com l’escenari s’anava despullant a poc a poc d’atributs i de gent fins que vam arribar a un desert desendreçat de pedres i sorra, amb llengües de lava, llacs salats i una solitud trencada tan sols per les ari, les cabanes arrodonides dels àfars, i uns camells que caminaven amb mandra, aparentment desorientats.

La Lucy i la falla del Rift

El Danakil, una depressió geològica situada al nord-est d’Etiòpia, prop de les fronteres d’Eritrea i Djibouti, forma part de la falla del Rift, la llarga ferida que divideix Àfrica de dalt a baix, la nafra on s’alineen un reguitzell de volcans i on el 1974 uns arqueòlegs nord-americans van trobar els ossos d’un dels homínids més antics de la Terra. El van classificar com a Australopithecus afarensis i li van posar de nom Lucy, ja que en aquells moments sonava al campament una cançó dels Beatles, Lucy in the sky with diamonds. De tota manera, els etíops, menys partidaris de la beatlemania, la van rebatejar com a Dinkinesh, que vol dir “Ets meravellosa” en amhàric.

Els etíops estan tan orgullosos de la Lucy, o de la Dinkinesh, que han posat una reproducció dels seus ossos a l’entrada de Semera, una ciutat de la regió Àfar que és poc més que una cruïlla d’avingudes enmig del no res. Es tracta d’un esquelet més alt del normal, dret sobre la bola del món i amb un peu ben falcat a Etiòpia.

Que et rebi un gran esquelet a l’arribar al Danakil no sembla precisament un bon auguri, i encara m’ho va semblar menys quan una de les companyes de viatge va patir una deshidratació que ens va obligar a desviar-nos amb urgència cap a un hospital proper. Afortunadament tot va acabar bé, encara que tot plegat va augmentar la sensació que estàvem avançant “pel camí de l’infern”.

Si algú dubta que aquesta és una terra desolada i dura, val la pena recordar que el riu Awash, de 1.200 quilòmetres de llarg, mor als llacs de sal del Danakil. L’aigua, el bé més preuat d’Etiòpia, desapareix de sobte en un món inhòspit on els àfars sobreviuen tallant blocs de sal que transporten als mercats propers en llargues caravanes de camells que semblen escapades del temps de la mítica Ruta de la Seda.

L’ombra del gran Thesiger

El fet que el primer europeu que explorés el riu Awash fos, els anys 1933 i 1934, el mític explorador Wilfred Thesiger, autor de Los árabes de las marismas, confirma que som en un territori èpic. Després hi van arribar els italians amb el seu somni de grandesa imperial, però tan sols val la pena aturar-se en aquesta història per recordar que Hugo Pratt va viure uns anys a Etiòpia, durant la dominació italiana, i s’hi va inspirar per crear el seu inoblidable personatge Corto Maltès.

Thesiger, a l’arribar al final de l’exploració, va escriure a The Danakil Diary : “Havia anat molt lluny, havia superat moltes dificultats i m’havia arriscat molt, però per fi havia aconseguit el que m’havia proposat [resoldre el misteri de la desaparició del riu Awash]”. Però el més emocionant és quan afegeix: “No tenia ganes de tornar a la civilització”. Thesiger, sens dubte, duia l’exploració a la sang.

L’Afrera, un dels grans llacs de la depressió del Danakil, ofereix un primer contacte amb aquesta regió, on l’extracció de sal es fa encara de manera manual. Quan vam parar a dinar en un cobert a tocar del llac, la calor excessiva, la llum enlluernadora, les cabres que passejaven entre les taules i la gent que jugava a billar amb la mà, a falta de tacs, revelaven que la regió Àfar és un món a part, lluny de tot.

No és fàcil circular pel territori dels àfars, tal com explica Jordi Garcia Guitart, un dels propietaris de l’agència Terres Llunyanes i gran coneixedor d’Etiòpia: “Aquí és imprescindible anar amb guia, tant per encertar el camí correcte com per negociar el dret de pas amb els àfars. Cada família t’exigeix diners per deixar-te passar i és millor si negocia un etíop que si ho fa un farangi (un europeu), a qui miraran d’enredar”.

El volcà Erta Ale

Vam haver d’aturar-nos, per força, en uns quants peatges d’àfars on la negociació es va allargar sota el sol. Que anessin armats amb el jile, el ganivet corbat tradicional, i que s’haguessin esmolat les dents frontals per fer-les acabar en punxa, per tenir un aspecte més bel·licós que reforça la seva agressivitat, no contribuïa a tranquil·litzar les coses. Al final, per sort, tot va acabar bé, encara que fa una vintena d’anys era perillós travessar aquestes terres, on a part de bandits hi havia membres armats de la guerrilla del Front d’Alliberament Àfar.

No gaire lluny del desert, dels sotracs i de la pols, la carretera que estan construint els xinesos per arribar a les mines de potassa -ampla, recta i ben asfaltada- fa preveure que en pocs anys la circulació serà més fluïda i que al negoci del dret de pas no li espera un futur gaire esplèndid.

Però el nostre 4x4 va seguir avançant enmig de la pols del desert i entre giragonses obligades per la gran extensió d’un camp de lava de cent quilòmetres quadrats procedent del volcà Erta Ale, la nostra destinació d’aquell dia.

L’Erta Ale, de 613 metres d’altitud, no és un volcà qualsevol. És el més actiu d’Etiòpia, està en erupció des del 1967 i es caracteritza per tenir un llac de lava al cràter. El seu nom significa en àfar “muntanya que fumeja”, però en l’àmbit local també se’l coneix com “la porta de l’infern”. Una erupció del 2005 va matar 250 caps de bestiar i l’última erupció data del gener del 2017. És, per tant, un volcà que imposa. Per si amb l’activitat volcànica no n’hi hagués prou, el gener del 2012 rebels àfars hi van matar cinc turistes i, més recentment, el desembre del 2017, un turista alemany va ser mort d’un tret quan baixava del volcà.

Amb tots aquests antecedents, queda clar que és millor pujar al volcà en grup, amb guàrdies armats d’escorta i amb camells que carreguin l’equipatge. I al vespre, per evitar la calor extrema. La pujada, d’altra banda, no és gaire llarga. Es tracta d’anar caminant a poc a poc per un bellíssim paisatge volcànic. En hora i mitja ja ets al cim, a un campament format per tosques cabanes de pedra amb teulada de branques.

El llac de lava

Des del campament vam baixar al cràter del volcà quan va caure la nit, amb els llums frontals encesos, caminant en fila sobre la lava fràgil fins al caire de la caldera, envoltats de foscor i de gasos sulfurosos. En aquell moment vaig tenir la impressió que estava caminant pel dors d’una balena, d’un Leviatan gegant. El fort brogit, que recordava el d’una cascada que es desploma amb força, ens va indicar que hi havia una gran activitat a la caldera, i la visió fugissera d’unes resplendors rogenques, amb algunes explosions puntuals, ens va confirmar que allà baix bullia el llac de lava, encara que aquell dia no es deixava veure en tota la seva esplendor. Fos com fos, tot semblava indicar que havíem arribat a les portes de l’infern.

Aquella nit la vam passar al campament, amb el vent que udolava a través de les pedres mal encaixades, la pudor dels gasos sulfurosos i la incomoditat de dormir a terra. L’endemà, just abans de la sortida del sol, vam tornar a baixar al cràter i vam sentir les mateixes sensacions: la lava fràgil i rebregada, la visió de l’infern, el brogit que se’t fica ben endins, els gasos que t’emboliquen... Però quan per fi va sortir el sol la sensació d’infern es va esmorteir i vam veure més gent que caminava pel caire del cràter, atrets per la possibilitat de donar una ullada a l’infern.

Vam fer la volta al cràter com zombis, caminant un rere l’altre, mentre jo recordava una excursió al volcà Nyiragongo, al Congo, que també té un llac de lava al fons. En els dos casos impressiona la visió del que podria ser el centre de la Terra, la sensació d’abocar-nos a l’infern, la proximitat d’una natura desbocada que no acabem de comprendre i que, potser precisament per això, ens atrau.

El gran desert de sal

El camí entre el volcà Erta Ale i el gran desert de sal suposa avançar un grau més en la desolació del Danakil. De tant en tant un poblat àfar mínim evidencia que allà també hi viu gent. Són unes poques cabanes arrodonides amb camells i cabres que pasturen al voltant i un pou imprescindible per sobreviure. “El més important per a nosaltres és el menjar i l’aigua potable”, em diu un àfar. La resta queda molt lluny.

Més enllà, passat un laberint de dunes i d’arbustos ressecs, vam arribar per fi al gran desert de sal, on una caravana de més de cinquanta camells ens va donar la benvinguda. Avançaven en línia recta, amb una parsimònia bíblica, d’uns temps en què quedava clar que la pressa no era el més important.

Vam fer una parada poc després en una muntanyeta de roques de sal que era com un gran pastís enmig de l’esplanada blanca, amb una bassa d’aigua calenta on et podies banyar per fugir de la calor. Els soldats, amb el fusell a l’espatlla, seguien vigilant que no ens passés res en aquella terra estranya.

Enmig del gran desert blanc, d’on els àfars extreuen els blocs de sal, podíem sentir la soledat i escoltar el silenci com poques vegades ho havíem fet. La sensació dominant era que ens trobàvem al mig d’un gran no res, d’un desert on els miratges i les caravanes evocaven mons d’abans. Al fons, al límit de l’horitzó, uns camells avançaven a poc a poc, com una il·lusió òptica que es va acabar fonent amb el blanc fins a esvair-se del tot.

No gaire lluny, els àfars treien blocs de sal del desert. Els tallen amb destrals, els netegen, els arrodoneixen, els deixen a punt per al trasllat i els carreguen als camells. Quan la caravana estigui llesta, farà un camí de tres dies fins al poble on els mercaders compren la sal per abastir els mercats dels pobles propers.

“Hi ha camions que treuen la sal molt més de pressa -em va comentar el Jordi Garcia Guitart-, però els caravaners no ho veuen bé. Poden arribar a sabotejar-los per evitar que els facin la competència”.

Mentre observava com uns treballadors esforçats anaven traient els blocs, vaig pensar que aquella competència entre camells i camions era, de fet, com si l’Edat Mitjana i el segle XXI pugnessin per sobreviure en l’inhòspit desert del Danakil, en un combat desigual.

Els colors psicodèlics del Dallol

L’endemà, a primera hora per fugir de la calor, ens vam preparar per pujar a un altre volcà. En aquest cas era un volcà jove, el Dallol, i la seva altura, de tan sols trenta metres, no feia preveure grans dificultats. Excepte la calor, per descomptat, encara que teníem la sort que el dia s’havia llevat núvol.

Vam saber que el volcà era a prop quan el desert va perdre el color blanc omnipresent per tenyir-se de groc. La culpa era del sofre, esclar. Però en la pujada al volcà el vermell de les roques va passar a ser el color dominant. De sobte era com si haguéssim aterrat a Mart, una sensació que va augmentar quan vam veure unes zones termals d’aigües sulfuroses que escampaven entre les roques roges uns verds i grocs d’aparença lisèrgica.

El volcà Dallol és, de fet, com un gran jardí de pedra on no et canses de mirar els colors i les formes estranyes de l’aigua quan es petrifica: perles, nenúfars, flors... Com un contrasentit, molt a prop hi ha un poble fantasma, una població construïda per albergar els obrers que havien d’extreure els minerals. Però al cap de pocs anys es van veure obligats a abandonar la zona per culpa dels gasos tòxics que desprenia el volcà.

Les cases esbotzades del poble, els ferros rovellats i un 4x4 menjat per l’òxid fan de tot plegat un escenari ideal per rodar-hi una pel·lícula estil Mad Max. No em va estranyar: al cap i a la fi, al fascinant Danakil tot sembla adquirir una dimensió apocalíptica en què la vida humana sembla exclosa.

En el camí de retorn a Addis Abeba, amb el cap ple de les imatges meravelloses que ofereix el Danakil, vaig recordar la frase de Thesiger al final de la seva aventura: “No tenia ganes de tornar a la civilització”. Potser tenia raó, encara que també era cert que, després de veure tantes coses belles, potser ja havia arribat l’hora de tornar a casa.