Ciceró al Parc de la Ciutadella
Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? és una frase immortal que va pronunciar Ciceró al Senat romà per imprecar el senador Catilina a explicar-se sobre les seves conspiracions per obtenir el poder absolut. En els nostres dies li haurien respost amb un dossier, però el 8 de novembre de l'any 63 aC, la frase va fer forat. Era la delació, encara a temps, d'un corrupte que comprava vots i diners a favor de la seva pròpia ambició.
La frase es tradueix com a ¿Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència? La citació s'ha convertit en un clàssic de tots els moviments polítics que s'han oposat a algun altre, tret del 15-M, que pel que es veu no va tenir temps d'aprendre llatí.
Ciceró no és que fos Arcadi Oliveres: va ser jurista, polític, pensador, orador i escriptor, i va ser reconegut pel seu enorme talent a l'hora d'entabanar els grans pròcers del seu temps, que van ser els de la República Romana (entre els anys 106 i 43 aC). Vull dir que no era cap ganàpia al servei del contrapoder, sinó un home intel·ligent (i possiblement just) al servei del poder que li va semblar més convenient.
Ciceró, en fi, sempre va treballar en favor d'una majoria, o en favor del que a ell li semblava una plausible i desitjable majoria. Talment com ho fan els partits polítics dels nostres dies, que no es cansen de buscar les fórmules que els puguin acostar al cobejat vot majoritari. El PSOE encara creu en el terme mitjà, amb petits rivets extremistes a una banda i a una altra. El PP fa temps que, fins i tot sense voler, mostra i demostra la seva voluntat de guanyar les eleccions a partir d'un discurs perfectament ferri, tant pel que fa al discurs nacional, com pel que fa al jurídic i al fiscal. No hi ha unitat nacional sense unitat d'impostos: algú ha de pagar la festa que, entre el PSOE i el PP, van inaugurar pel que fa a la vertebració ferroviària de l'Estat, i a tot el que se'n deriva: centralització, irracionalitat i deriva idiota (del vocable idiòcia , és a dir, el que no escolta raons) de la política d'infraestructures estatals.
Què diria avui Ciceró si fos al Parlament català? Probablement s'empescaria una fórmula retòrica prou potent perquè fos recordada, amb independència que el seu partit fos qualsevol dels que hi tenen més o menys representació. Tots els partits esperen el seu Ciceró, un personatge prou hàbil i intel·ligent per desemmascarar les males arts dels seus adversaris, i les bones propostes de la seva gent. Vull dir amb això que la política catalana és essencialment retòrica, i que mentre la retòrica no arriba al seu lloc, cadascú va fent el que li toca, més o menys d'acord amb les enquestes electorals de cada moment.
És una llàstima. Si Ciceró visqués avui, el seu punt de vista dependria del que li oferís cada partit polític. I ja no diguem el de Catilina, que encara era més espavilat. O república, o res!, proclama la dita clàssica. Ni república ni res, hauríem d'acceptar en els nostres temps líquids. No és fatalisme, és el que hi ha.
