Camins plens de meravelles

Exploradors

“Just davant de la mesquita vaig veure un arbre verd i esponerós de fulles semblants a les de la figuera però de tacte fi. [...] D’aquest arbre en diuen ‘derakhte xahada’ o ‘arbre de la fe’ i ara us explicaré per què. Resulta que a la tardor li cau una sola fulla, que de primer es torna groga i després vermelleja. Sobre aquesta fulla hi ha escrita la professió de fe: «No hi ha altre déu més que Déu, i Mahoma és el seu profeta»”. Fragment de la ‘rihla’ d’Ibn Batutta sobre ‘L’arbre meravellós de la mesquita de Dahfattan’

“A l’Edat Mitjana es pot observar l’evolució de la figura de l’explorador”, diu Daniel Duran, historiador i coordinador tècnic de l’imprescindible catàleg de Viatjar a l’Edat Mitjana al Museu Episcopal de Vic, editat per l’Institut Europeu de la Mediterrània. “D’entrada la gent viatja per diferents motius i va explicant el que descobreix, però no en són conscients, no havien sortit amb l’objectiu de descobrir el món”. La figura de l’explorador medieval, que té en Marco Polo el cas paradigmàtic del cristianisme i en Ibn Battuta el de l’islam, es va definint a mesura que la societat té més coneixement del món. “Sorgeix la figura d’algú que comença a viatjar simplement per conèixer el món; o que aprofitant un altre viatge té un interès que va més enllà del seu objectiu i explica les meravelles del que ha viscut”, afegeix Duran. “Al començament només descriuen coses relacionades amb el seu ofici, però Marco Polo acaba prenent consciència del que havia fet”.

Ibn Battuta -els seus relats, coneguts com a rihla, estan publicats amb el títol d’ Els viatges a l’editorial Proa - va viatjar encara més que Marco Polo, durant prop de 30 anys, des del nord d’Àfrica fins al subcontinent indi i la Xina. Tant les obres de l’un com de l’altre van ser un èxit. “Tots aquests relats de viatges, mitjançant una espècie d’emulació, enriqueixen una visió del món on regnen la fantasia i la singularitat. Atès que aquestes contrades llunyanes estan repletes de tals fenòmens, quin viatger no s’esplaiarà dient que ha vist amb els seus propis ulls unicorns o homes salvatges? A mesura que la cartografia evoluciona, el coneixement s’acumula, i això amplia per a cada generació els límits del món conegut”, explica al catàleg Michel Huynh, un dels tres comissaris generals de la mostra.

La relació entre l’Europa cristiana i l’islam s’ha vist sovint des de la perspectiva de l’enfrontament, però Duran subratlla que és una visió reduccionista. “Sempre ens quedem en les parts més violentes, però durant l’Edat Mitjana també hem de parlar de contactes molt més sostinguts en el temps i molt més pacífics i quotidians”.

Croats, nobles i cavallers

El príncep Esteve de Blois a la seva esposa, febrer del 1098: “Podeu estar segura que el missatger que us envio perquè us reconforti m’ha deixat davant d’Antioquia sa i estalvi”

La gran majoria de la població havia de viatjar a peu. Un bon caminant podia arribar a recórrer 30 quilòmetres en un dia, i un parell de sabates no estaven a l’abast de tothom. Per protegir-se de la duresa dels camins i del fang, molts s’havien de conformar amb uns esclops o uns patins. En canvi, els governants, els nobles i els més acomodats viatjaven envoltats de comoditats i, de passada, feien ostentació dels seus privilegis perquè, com explica Benedetta Chiesi, comissària general de la mostra, per a ells “anar a cavall era l’únic mitjà de transport adequat”. A més, portaven mobles i objectes que els fessin la vida més confortable -a Vic s’hi exposa una taula desmuntable única-, i fins i tot un seguit de professionals al seu servei, com artesans, sastres, ferrers o metges.

“Només amb els inventaris es pot imaginar la quantitat increïble d’equipatge que es transportava per als senyors”, recorda Chiesi. “Els objectes de parament i els utensilis es transportaven en baguls. De vegades, els més valuosos es pintaven i la decoració podia incloure les armes i la divisa dels seus propietaris. Els objectes més preciosos es conservaven en capses petites de fusta o metàl·liques que, de vegades, tenien la mateixa forma que els baguls de viatge”. A més, en aquestes comitives també era habitual trobar-hi trobadors i joglars.

CAMINS PLENS D’HOMES DE FERRO

“A mitjans del segle XII s’inaugura una nova forma de viatge: el noble i cavaller abandona la casa, les propietats, la vall, per arribar a algun lloc de la frontera entre la cristiandat i l’islam”, afirma la historiadora Almudena Blasco al seu article d’un catàleg ple d’assajos que permeten aprofundir en el tema. “Sota la influència d’antigues cançons que evocaven morts heroiques en temps pretèrits, molts nobles i cavallers van acudir a la crida de Sanç Ramires, rei d’Aragó, que havia disposat les seves tropes per assetjar la important ciutadella de Barbastre, situada a la Marca Superior del que, formalment, encara era el califat de Còrdova”. Entre la nostàlgia d’un passat heroic i la guerra, va sorgir un nou tipus de viatger: “Els nobles i cavallers anaven vestits segons les últimes innovacions dels arnesos de guerra, pràcticament fins al turmell, reforçats amb aplics de ferro, amb malles clavades, i, de lluny, semblaven homes vestits de ferro”. Amb tot, tant els seguicis aristocràtics com els croats no eren ben vistos pel poble, ja que sovint provocaven continuats episodis de pillatge.

El sorgiment dels croats va tenir conseqüències molt diverses, la més important de les quals és la crida que el papa Urbà II va fer l’any 1095 a la guerra santa contra els musulmans. “El Papa va anar agafant consciència de la necessitat de canalitzar aquesta nova forma de vida viatgera dels homes d’armes, nobles i cavallers, en una proposta audaç, realment insuperable des del punt de vista polític i ideològic”, recorda Almudena Blasco.

Dels croats se’n coneix la història pública i també la vida privada gràcies a les cartes que se’n conserven. Per exemple, les que enviava el príncep Esteve de Blois a la seva esposa, Adela de Blois, filla de Guillem, rei d’Anglaterra. La tardor del 1097 li explicava la seva victòria a Nicea. El febrer del 1098 li deia que havia arribat bé a Antioquia “perquè us reconforti”.

Comerciants i banquers

“E per ço com en l’art de la mercaderia, entre les altres arts masculines, és la millor e la pus profitosa que nagunes de les altres arts, haquella on molta persona està en honor”. Del manual de mercaderia de Miguel Gual Camarena. Barcelona, ca. 1385

“El mercader de finals de l’Edat Mitjana és un home culte, amant de l’art i comanditari d’obres d’art per a la seva residència”, recorda Benedetta Chiesi: “La necessitat de saber llegir, escriure i comptar acosta el comerç a l’educació”. Alguns d’aquests professionals, sobretot els venecians i els toscans, també escrivien diaris dels seus viatges”, els més famosos dels quals són els de Marco Polo -recollits en català amb el títol de La descripció del món (Proa)-, i s’intercanviaven així guies amb consells laborals.

Des del segle XI, quan el creixement demogràfic fa revifar els centres urbans, el món dels negocis experimentarà transformacions cabdals i els historiadors parlen d’una “revolució comercial”: les xarxes de negocis s’estenen arreu de la Mediterrània i el nord i el sud d’Europa s’intercanvien productes. Es tornen a encunyar monedes d’or, s’organitzen mercats i fires internacionals en ciutats com París, Lió, Colònia, Venècia, Augsburg, Màntua, Milà i Nàpols, i s’obre el mercat asiàtic. Per la Ruta de la Seda, des d’Istanbul fins a la Xina, l’Iran i el Pakistan, no només hi circulen productes de luxe sinó també objectes, idees i tècniques artístiques.

Els objectes relacionats amb el comerç que s’han conservat remeten sobretot a la idea de seguretat i de rapidesa a l’hora de realitzar les transaccions. Això es veu en peces exposades com una escarsella de cuir i els cofrets amb estructures reforçades i panys que no eren fàcils d’obrir. També es conserven carteres de missatgers i les insígnies de la casa per a la qual treballaven que portaven cosides a la roba perquè els identifiquessin correctament i, també, les primeres lletres de canvi . “Durant el viatge, els riscos no només afectaven les mercaderies que es transportaven. També la vida del mercader corria perill a causa dels atacs de bandits i lladres”, afirma Chiesi, que recull l’existència d’amulets i anells amb inscripcions “als quals s’atribuïen virtuts màgiques i propiciatòries”. “De vegades no eren més que invocacions religioses senzilles tot i que sovint contenien algun verset dels Evangelis”.

Pelegrins

“Un centenar d’ampolletes al capell, senyals del Sinaí i petxines de Galícia, tot de creus a la capa, també les claus de Roma. I la Verònica al davant, per tal que tothom sabés i veiés amb les seves insígnies a quins santuaris havia pelegrinat”

Un capell de feltre d’ala ampla per protegir-se de la pluja, una capa de llana per poder suportar els rigors del fred, una petxina per poder beure, un bordó per recolzar-se i un sarró: la imatge característica del pelegrí medieval ha acabat associant-se a tots els viatgers medievals que anaven a peu. A Vic es pot veure un vitrall extraordinari de sant Jaume el Major amb aquests atributs, però la dels pelegrins era una realitat més diversa del que es pot pensar d’entrada. “Pelegrinar no és una activitat unívoca”, diu Marc Sureda, conservador del Museu Episcopal de Vic i comissari general de Viatjar a l’Edat Mitjana. “No tots els pelegrins són iguals. Fins i tot avui són més semblants entre ells del que ho eren a l’Edat Mitjana. Hi havia gent que hi anava per devoció, o perquè havia fet una prometença. Però potser l’havia fet el seu pare i, com que el pare ha mort, l’ha de complir ell. O potser la prometença l’ha fet un altre que no hi vol anar i li paga perquè faci el pelegrinatge per ell, que és el cas del pelegrí vicari. També hi havia qui pelegrinava perquè potser havia comès un robatori i, a més de pagar una multa, havia de complir una pena espiritual”. I encara hi ha més perfils, com el del fals pelegrí, que es dedicava al pillatge i que va provocar desconfiança cap a aquesta comunitat. De fet, els versos que encapçalen aquesta pàgina estan trets del poema anglès Piers Plowman, que parodiava l’ostentació que es podia fer del pelegrinatge.

Santiago de Compostel·la és, després de Jerusalem i Roma, un dels tres grans llocs de pelegrinatge medieval. A més de la càrrega espiritual que suposava visitar aquests indrets, hi havia la creença que els miracles es produïen amb més facilitat en aquests llocs. “Aquests desplaçaments solien respondre a un objectiu concret: guarir una malaltia, aconseguir la fertilitat, obtenir el perdó d’una falta, satisfer una pena imposada o assegurar la salvació d’un mateix o dels familiars”, subratlla Sureda, que també explica l’impacte del pelegrinatge arran dels fluxos cap a altres santuaris com els de Reims, Tours, Canterbury, Colònia, Montserrat i Pàdua. “Aquesta puixança, lligada en part a l’expansió demogràfica de l’any 1000, va ser sens dubte un factor important de desenvolupament econòmic i va contribuir al creixement o, fins i tot, a la creació de ciutats i pobles, i a la constitució d’una veritable xarxa europea”. El pelegrinatge més antic és el de Jerusalem i Palestina, però les conquestes àrab i persa al segle VII van tenir un efecte dissuasiu. Pel que fa a Roma, tenia altres atractius per als pelegrins, com les relíquies de sant Pere i sant Pau.

El pelegrinatge era sinònim de sacrifici, d’unes condicions de vida dures i d’inseguretat. A més, fins al segle XIII els mapes van ser representacions simbòliques del món i, per orientar-se, els viatgers només podien comptar amb llistes d’etapes que es transmetien de manera oral. Una figura clau en la definició del Camí de Sant Jaume va ser el primer pelegrí conegut, Godescalc, el bisbe de Lo Puèi de Velai, que va emprendre el camí l’any 950. A mitjans del segle XII, el monjo benedictí Aymeric Picaud, a qui s’atribueix el Còdex calixtí, va escriure una Guia del pelegrí.

Pel que fa al pelegrinatge a Terra Santa, es remunta a la descoberta de les relíquies de la Vera Creu l’any 326. A l’Edat Mitjana, “el gruix de pelegrins s’embarcaven a Venècia, a bord de galeres que, amb l’arribada del bon temps, armaven patricis de la República. Traslladaven els pelegrins fins a Jaffa, que era el port de desembarcament per excel·lència”, diu la historiadora Roser Salicrú. “El recorregut per Terra Santa durava dues setmanes, però amb els trajectes d’anada i tornada tot el viatge s’allargava entre quatre i vuit mesos”, afegeix. Alguns arribaven fins el Sinaí travessant el desert. “Aleshores, l’emulació de la Passió de Crist amb la duresa i rigors del viatge no era pas, només, retòrica”.

Artistes i tallers

“Anglada fo tramès [...] en Bruges per comprar fusta de roure a ops del demont dit cor”

“L’artista pot posar-se en camí per raons diverses, com ara les inquietuds personals -fins i tot per un cert esperit aventurer-, la voluntat de millorar les condicions econòmiques i laborals o el gust d’aprendre i viure noves experiències”, afirmen els historiadors de l’art Joan Domenge i Rafael Cornudella. “Els artistes viatgers, juntament amb la circulació de les obres i dels llibres de models, són els grans transmissors de la creació artística arreu de l’Europa medieval. Difonen formes, iconografies i tècniques, i poden ser la font de la renovació artística, enfront d’inèrcies ancorades en la tradició i poc donades al canvi”. El coneixement que es té de dos dels casos més emblemàtics d’escultors viatgers prové de fonts molt diferents. Mentre que les rutes que el Mestre de Cabestany va fer a mitjans del segle XII a la Toscana, Navarra, Catalunya, el Rosselló i el Llenguadoc s’han reconstruït a través de la coincidència estilística entre les peces que han sobreviscut, com el relleu exposat a Vic, Aparició de Crist als apòstols al mar, l’encàrrec dels cadirats del cor de la catedral de Barcelona està documentat.

A l’arxiu capitular de la catedral s’hi conserva un dels Llibres d’obra, el conegut com a Llibre del cor, que explica com el bisbe i el capítol de Barcelona van enviar l’escultor Pere Sanglada, a cavall, a Girona, Elna, Narbona i Carcassona perquè estudiés els cors de les catedrals. Aquest no va ser l’únic viatge que li van patrocinar. Més endavant, el capítol va enviar Sanglada a Bruges perquè comprés fusta de roure per als cadirats. “Bruges, juntament amb tot el territori flamenc i el nord de França, estava en plena ebullició del Gòtic internacional”, diu l’historiador de l’art Joan Valero sobre la peça de l’emblemàtic cadirat que s’exposa a Vic, Misericòrdia amb homes mesurant les seves forces. “El cadirat barceloní constitueix la referència ineludible de l’arribada i posterior difusió a Catalunya d’aquest nou corrent artístic”, explica Valero.

La Bíblia de Vic, també exposada, representa, en el terreny de la miniatura, un altre cas rellevant d’itinerància d’artistes: l’autor, mestre Ramon, provenia de Sant Sadurní sobre el Roine, a la Provença, es va formar al nord de França i es va instal·lar a Vic l’any 1254. L’obra l’hi va encarregar el canonge Pere Saera i la va finalitzar l’any 1268. Segons afirma la historiadora de l’art Isabel Escandell al catàleg, mestre Ramon va realitzar una altra Bíblia luxosa per al convent de Santa Caterina de Barcelona que ara és als Estats Units i una altra que es conserva a Suïssa.

-----------------

QUATRE MUSEUS CÒMPLICES

'Viatjar a l’Edat Mitjana' és la primera exposició de la Xarxa de Museus d’Art Medieval d’Europa, formada pel Museu Episcopal de Vic (Mev), el Musée de Cluny a París, el Bargello de Florència i l’Schnütgen de Colònia. L’objectiu d’aquesta unió és aconseguir que el gran públic quedi fascinat per l’art medieval i, alhora, potenciar cadascuna de les col·leccions. A Vic l’exposició inclou un centenar de peces. La meitat formen part d’un gruix aportat per tots els museus de la xarxa que ja es va poder veure a París i Florència. La resta provenen d’altres museus catalans i de les reserves del Mev. “Fins ara no tenir enfocaments com aquest no ens havia permès posar en relleu algunes d’aquestes peces”, subratlla Marc Sureda, conservador del Mev i comissari general del projecte. Més informació a museuepiscopalvic.com