La banda sonora del teatre de Julio Manrique: de David Bowie a Cat Stevens

BarcelonaLi queden només quinze dies abans no marxi amb la família cap al Canadà, però abans ha fet els deures per a l’ARA i ha recordat, del primer a l’últim, els temes musicals que han acompanyat les seves deu estrenes teatrals com a director. Els ha anotat en una Moleskine negra. Recorda l’origen de totes les cançons i gairebé se sap tots els noms d’intèrprets i versions que ha utilitzat: “A cada espectacle, des de La forma de les coses, m’han demanat: «Quin és aquell tema que sona...?»”, certifica, així que els té gravats a la memòria.

Entre gustos i altres referències

La primera opció de la llista va ser David Bowie. Diversos temes seus teixien Els boscos, de David Mamet, amb la qual el 2006 Manrique va debutar en la direcció a la Sala Beckett. “Mamet, grandiloqüent, deia que era una tragèdia sobre l’homosexualitat. El protagonista buscava la seva identitat sexual. Era una obra estranya, lírica. Bowie, l’emblema de l’ambivalència sexual, m’anava bé per l’època i el tema, i m’agrada”.

Manrique no és un devorador musical -“Em molesta estar tot el dia sentint música, però quan escolto música seriosament, no puc fer altra cosa”-. Quan té entre mans una obra, busca o bé referències que puguin encaixar a l’obra per la melodia, la lletra o el ritme o bé opta per gustos propis. Tot el que sent pot acabar al teatre. En un bar va descobrir la versió de I don’t like Mondays que va comprar per a La forma de les coses.

Les recomanacions dels actors són benvingudes: Marc Rodríguez li va descobrir la troballa del disc en solitari d’Albert Hammond jr., Pablo Derqui va defensar-li els Pixies, i Oriol Vila, Cat Stevens. També accepta que el nord-americà Andrew Tarbet l’ataqui quan intenta posar cançons que aquí sonen bé i als Estats Units són tòpics insuportables. “A tu la distància idiomàtica pot fer que soni bé una cosa que a l’Andrew li sona cursi, perquè hi té una relació més directa. A La partida, nosaltres posem la versió de Johnny Cash perquè ell deia que l’original, de Kenny Rogers, era molt hortera”. En canvi, les posades en escena d’altres directors no l’influeixen. Si LaBute va demanar una banda sonora original als Smashing Pumpkins per a La forma de les coses, ell va optar per The Velvet Underground.

Cançons per a la posteritat

Al contrari que alguns actors, Julio Manrique mai va desitjar ser estrella del rock -de fet, tampoc esperava ser-ho de la interpretació, perquè la vocació el va enxampar estudiant dret-. Pot gratar la guitarra per necessitats d’algun guió, però si ha de triar un instrument, es queda amb la veu. Ha fet classes de cant, tot i que el Fashion feeling music (1999) és el més a prop que ha estat d’un musical com a intèrpret.

En l’era de Spotify és més fàcil la feina de tastar cançons. Abans, se les descarregava amb l’Ares, les passava a CDs i a l’assaig anava provant-los. “Sembla prehistòria”, comenta. Les bones, les cançons escollides, han passat a la posteritat com a símbol del muntatge. L’última és Father and son, que sempre més ressonarà a la memòria de l’espectador quan pensi en La partida -en cartell, fins al 3 d’agost, al Teatre Romea.

21 CANÇONS PER 10 ESPECTACLES

Els boscos (2006)

• 'Life on Mars', de David Bowie: En el seu debut com a director es va emparentar amb dos anglosaxons de pes: el dramaturg David Mamet i la música de David Bowie. “Va ser l’opció neta de fer un únic univers musical. M’agrada molt Bowie i el trobo molt teatral, si fins i tot es va inventar personatges”.

La forma de les coses (2008)

• 'In transit', d'Albert Hammond jr: El pop rock nord-americà alimentava l’obra, com aquest tema del primer àlbum en solitari de l’ex-Strokes.
• 'I don't like Mondays',, de Tori Amos: Versió del tema de Bob Geldorf amb The Boomtown Rats.

• 'I'll be your mirror', de The Velvet Underground & Nico: Icona de la contracultura de finals dels 60, The Velvet Underground encaixava amb la protagonista de l’obra, tant per la pàtina intel·lectual com per l’artística, amb la portada del plàtan de Warhol. El tema saltava en el moment de descobrir el pastís.

Product (2009)

• 'Somewhere over the rainbow', de Kamakawiwo'ole: La música havia de ser tan kitsch com la pel·lícula que pretenia fer el productor de l’obra de Ravenhill i el seu humor. L’elecció van ser versions del tema de la Garland, com la de Kamakawiwo’ole, que deriva en What a wonderful world, en clau irònica.

Coses que dèiem avui (2010)

• 'Slave to love', de Bryan Ferry: Tres temes d’amor. Al primer, un home que suplica a l’altre.
• 'Baby can I hold you', de Tracy Chapman: “Una balada preciosa que rebentàvem. Chapman m’agrada molt i l’he escoltat a fons. Koltès n’era superfan, també”.
• 'Hymne a l'amour', d'Édith Piaf: L’última part estava dedicada a la chanson. La catarsi final era en una brasserie parisenca i tenia cert to de cabaret tragicòmic. De fons sonaven acordions, i en primer pla, la traïció. A Sílvia Pérez Cruz la va impactar tant que n’ha inclòs una versió al seu nou disc.

American Buffalo (2010)

• 'I walk the line', de Johnny Cash: Crooners i clàssics americans lligaven amb el text de Mamet. Arrencava Johnny Cash.
• 'That's life', de Frank Sinatra: “Hi sonaven homes de veritat, Sinatra o Elvis, que és el que volien ser els protagonistes”.

L’hort dels cirerers (2010)

• 'Take this waltz', de Lena Mandotter: De manera automàtica va emparentar l’obra de Txékhov amb la música de Leonard Cohen, “potser pel món fred i nostàlgic” del rus, i d’aquí va saltar a unes versions “magnífiques” de la sueca Lena Mandotter. “Sentia l’obra com un vals”, diu el director.

L’arquitecte (2011)

• 'Please, please, lease, let me get what I want', de The Smiths: L’obra de David Craig, escrita als 90, convidava a explorar el britpop, Blur, Pulp i els seus pares, els Smiths. La seva preferida: Please, please, lease, let me get what I want, que als anys 80 va ser la cara cara B de William, it was really nothing i després arxiversionada.
• 'Common peolple', de Pulp: Els crèdits de l’obra entraven amb Pulp i un dels seus grans èxits de la dècada dels 90.
• 'I want to hold your hand', de T.V.Carpio: Manrique va trobar al cine una versió brutal d’una de les cançons preferides dels Beatles.

Llum de guàrdia (2011)

• 'Bright young thing', d'Albert Hammond jr: Per la primera obra de creació col·lectiva va triar fer una autoreferència als seus inicis.
• 'Sweet kiss in the afterlife', de Scott Matthew: Va descobrir el cantautor australià entre les escenes sexuals de l’excèntric film Shortbus.

Roberto Zucco (2013)

• 'Hey', de The Pixies: Pablo Derqui, l’actor que feia de Zucco, va proposar aquest tema fosc i aspre dels Pixies, que lligava amb la bogeria.
• 'Exit music (for a film)', de Radiohead: Una cançó brutal i molt èpica de colofó final”, diu Manrique.
• 'Redemption song', de Bob Marley: Marley era un dels grans ídols de Koltès. Aquest és un himne sobre l’alliberament dels negres “però que es pot aplicar a la llibertat, a trencar la mental slavery, com diu, i era emocionant amb el monòleg de quan l’apallissen, que ell va escriure sabent que es moria de sida”.

La partida (2014)

• 'Father and son', de Cat Stevens: Per melodia i lletra, el tema hi encaixa a la perfecció. També The first cut is the deepest,que quadra amb els mascles ferits.
• 'The gambler', de Johnny Cash: Versió del tema que va popularitzar Kenny Rogers als 70.