Antonio Banderas: “He interpretat molts herois però no ho he sigut mai”

Sant SebastiàQue un actor acabi una entrevista amb els ulls humits, gairebé plorant, pot tenir en algun context un caràcter exhibicionista, però en el cas d’Antonio Banderas (Màlaga, 1960), que no ha comerciat mai amb la seva intimitat, és només un reflex de la naturalitat i generositat d’un home que, per produir Autómata, ha fet servir tots els seus contactes a Hollywood i ha renunciat al seu sou com a protagonista del film.

Com vas involucrar-te en el projecte d’un film com Autómata?

Gabe [Ibáñez], el director, que havia dirigit Elena Anaya, em va fer arribar el guió a través d’ella quan fèiem La piel que habito. Em va agradar la coherència i seriositat del relat, adjectius aplicables al Gabe.

¿T’interessa dirigir més la teva carrera cap al cinema d’autor?

El cinema pot servir a molts propòsits. Està molt bé que es facin pel·lícules frívoles per passar l’estona i no vull deixar de fer-ne. Però tinc ganes de fer un cinema en què hi pugui posar l’ànima i explicar el món com el veig. És el que he fet quan he dirigit i el que feia com a actor amb Almodóvar. I Autómata, de fet, la veig totalment com un film d’autor.

Com has gestionat aquest desig des del teu rol de productor?

Recordant-li al Gabe que no tenia l’obligació d’acomodar-se al que s’entén per ciència-ficció a Hollywood. Allà hauria sigut una pel·lícula més amable, amb un protagonista més heroic. Però nosaltres no volíem fer coca-cola. Volíem fer un vi fort que agradarà a uns però a d’altres no.

A Los mercenarios sí que hi interpretes un dels bons.

I n’estic molt orgullós. Quan vaig fer Los reyes del mambo ja em van dir que si em quedava a Hollywood només faria dolents, que sempre eren negres o hispans. Això va començar a canviar amb El Zorro. Però encara va ser més important El gat amb botes, perquè està dirigida als nens. I fer entendre als nens que els bons poden tenir accent i els dolents parlar un anglès perfecte és molt important en un país com els Estats Units.

¿Sents l’obligació d’ajudar el cinema espanyol des de la teva posició?

Una mica sí, però no ho faig amb esperit altruista o patriòtic. És només que m’interessa ajudar determinades persones amb talent que conec. Però això també m’ajuda a mi, no és un gest heroic. Al llarg de la meva vida he interpretat molts herois, però no ho he sigut mai.

¿Recordes el primer cop que vas venir al Festival de Sant Sebastià?

El 1982, presentant Laberinto de pasiones. Alguns s’aixecaven per cridar “Fora, fora!” i d’altres aplaudien i aplaudien. No sabíem si ens crucificarien o ens farien un altar.

De vegades la vida s’escola dins el cinema. Què significa per a tu veure’t ara en pantalla amb Melanie Griffith a Autómata?

Et diré una cosa que encara no li he dit a ningú aquí. A la pel·lícula ella és qui modifica el robot Cleo. I, esclar, li posa la seva veu. Doncs hi ha una escena... Hi ha una escena en què la Cleo s’acomiada del Jacq, el meu personatge, i li diu adéu. I ell li diu “Adéu, Cleo”. [S’emociona] Ens vam conèixer fent cinema, a la pantalla. I així va acabar tot, igual, fent cinema a la pantalla.