Un aliat incòmode que ja no surt a compte

SI ALGUNA COSA VA SABER FER BÉ l’expresident de Veneçuela Hugo Chávez és treure de l’oblit les minories ètniques de l’Amèrica Llatina, marginades i menyspreades durant dècades. Chávez va impulsar un fort sentiment identitari llatinoamericà. “L’orgull de ser llatinoamericà i de saber defensar-se davant de les imposicions i els atacs és un dels avenços més grans mai vistos a la regió”, destaca l’analista i historiador Felipe Pigna. Però hi ha un motiu i un culpable, opina: “Els Estats Units sempre s’han cregut els amos del món i no deixen de creure’s amb el dret de dir, a qui sigui, com ha de fer les coses”.

La Veneçuela d’Hugo Chávez no només va desacomplexar molts caps d’estat i de govern que no s’atrevien a alçar la veu davant de Washington, sinó que els va ajudar a créixer econòmicament a base de barrils de petroli a bon preu. L’equació ideologia chavista + petroli funcionava. Però ara les coses ja no són així. L’actual president veneçolà, Nicolás Maduro, comença a ser un aliat incòmode per a una part de països sud-americans que fins ara li eren plenament fidels. “Maduro no és Chávez, i això ho veuen des dels mateixos chavistes fins a l’oposició, passant pels altres presidents llatinoamericans”, resumeix Pigna.

El politòleg Patricio Navia, professor de la Universitat Diego Portales de Xile, recorda que “el carisma i el tracte personal de Chávez era capaç de compensar qualsevol llunyania ideològica”. Però el fet que Maduro mantingui una actitud de denúncia d’un imminent cop d’estat -l’últim estava suposadament liderat per un eix del mal Madrid-Bogotà-Miami- ha cansat molts països com Colòmbia i l’Uruguai, que, obertament, han dubtat de la veracitat de l’amenaça. “El chavisme sempre ha utilitzat l’amenaça del cop d’estat com a cortina de fum per tapar els problemes interns”, diu l’exambaixador de l’Argentina a Caracas Eduardo Sadous. Això, i la caiguda a la meitat del preu del barril de petroli, han fet de Veneçuela un aliat molt menys disposat a finançar els seus veïns i, per tant, menys atractiu.

SUPORT REGIONAL. La Unió de Nacions Sud-americanes (Unasur) ha tingut un paper estrany en l’enfrontament entre Caracas i Washington. Aquest organisme regional ha fet costat en les formes al president Nicolás Maduro en la crisi amb els Estats Units, però sense tocar gaire el moll de l’os. La Unasur s’ha posicionat al costat de Maduro denunciant qualsevol intent de cop d’estat, tot i que amb condemnes més aviat poc contundents i fredes i amb un llenguatge retòric, aplicable a qualsevol escenari actual o futur. Si l’amenaça de cop d’estat fos real, de ben segur que la contundència hauria sigut una altra. Amb tot, la Veneçuela de Maduro manté com a aliats un nucli dur de països que ja ho eren amb Hugo Chávez al poder. Es tracta de Nicaragua, Cuba, l’Equador, Bolívia i l’Argentina. Els seus presidents no han dubtat a signar o donar suport a Veneçuela sempre que ha tingut problemes, fins i tot amb els Estats Units. El socialisme bolivarià del segle XXI ha calat amb força especialment a Bolívia, on el president Evo Morales és, juntament amb Nicolás Maduro, el principal impulsor del chavisme a la regió. “Evo Morales ha aconseguit una fita històrica. No només va guanyar les eleccions i es va convertir en el seu dia en el primer cap d’estat indígena de Bolívia, sinó que ha revalidat el càrrec fins a tres mandats i ha situat el país andí com una de les economies més potents i fiables de l’Amèrica Llatina”, explica Felipe Pigna.

L’acostament entre l’Havana i Washington, en el gest sense precedents encapçalat pels presidents Barack Obama i Raúl Castro de fa uns mesos, ha deixat encara més sola a la regió la Veneçuela de Nicolás Maduro. Ho creuen així uns quants analistes. “La normalització de les relacions entre Cuba i els Estats Units respon tant a una estratègia de llarg termini com a la conjuntura que genera la inestabilitat que hi ha actualment a Veneçuela”, opina Patricio Navia. “A ulls del govern cubà, l’acord amb els Estats Units ofereix més oportunitats que problemes per a Cuba. És cert que hi ha riscos, però Cuba considera que hi té molt a guanyar”, sentencia Navia. Veneçuela ha sigut la caixa de Cuba durant l’última dècada. Especialment ha aportat a l’illa petroli, quan el barril estava a uns 100 dòlars. Però ara per ara, amb el cru a meitat de preu, no surt a compte enviar barrils de petroli de manera quasi gratuïta a l’illa, ni que sigui a canvi d’assistència mèdica i suport ideològic.

Reunió dels caps de la diplomàcia sud-americans el 15 de març per tractar la tensa situació a Veneçuela.