Créixer al plató: l'abans i l'ara dels nens actors de TV3

BarcelonaLa televisió pública catalana ha vist créixer generacions d’actors que, des de petits, han après a interpretar davant de les càmeres. Alguns d’ells s’han fet grans entre les sèries de TV3, que han exercit de trampolí per a la seva carrera artística. Entre aquests hi ha Carlos Cuevas, que va aparèixer a Ventdelplà amb 10 anys i que aquesta temporada se l’ha pogut veure a Merlí. Amb la mateixa edat, Nil Cardoner va començar a Zoo i, cinc anys més tard, va rebre el Gaudí a millor actor pel seu paper a la pel·lícula Fènix 11·23.

Són molts els noms que han posat cara a algun personatge de les ficcions de TV3 durant la seva infantesa: Georgina Latre, Quim Gutiérrez, Aina Clotet i Bernat Quintana, entre d’altres, han iniciat la seva carrera professional de petits a la televisió catalana. Submergir-se al món de les ficcions televisives és una decisió que, en alguns casos, marca el futur dels actors. “Formar part d’ El cor de la ciutat em va canviar la vida. Segurament, si no ho hagués acceptat, no hauria arribat fins on sóc ara”, explica l’actriu Mariona Ribas, que va iniciar la seva etapa a la sèrie de la sobretaula de TV3 quan tenia 15 anys.

Aprendre a portar dues vides

Una altra cara televisiva que també s’ha vist marcada per haver desenvolupat un primer paper a la televisió és Biel Duran (La sagrada família, Cites), que es va capbussar dins del món de les telesèries catalanes amb Nissaga de poder, quan tenia 11 anys. Malgrat conservar un bon record dels primers anys de la seva carrera, Duran també confessa les dificultats dels moment: “Recordo tenir una infància amb episodis d’estrès molt bèsties perquè, a part de treballar com a actor, feia altres activitats. Al final em sentia com si tingués moltes vides alhora, i això em generava una angoixa bastant gran”, admet Duran.

I és que el fet de començar a la televisió quan s’és petit deixa empremta en la vida dels intèrprets, per als quals aquesta situació implica, la majoria de vegades, combinar la vida escolar amb els rodatges. En aquesta línia, Ribas apunta: “Aquest primer paper em va portar a adonar-me de les exigències i la complexitat de l’ofici, però va ser el lloc on vaig aprendre més”. Actualment l’actriu compagina el seu paper a l’obra de teatre La ratonera amb els estudis de psicologia, un sector que considera molt pròxim al de la interpretació. Tot i haver començat quan era petita, Ribas admet que en algunes ocasions s’ha plantejat deixar l’ofici per la seva inestabilitat. Així mateix, la intèrpret confessa que no seria capaç d’afrontar les obligacions de l’ofici si no es tractés d’una qüestió vocacional.

L’evolució de Biel Duran en el sector ha seguit una trajectòria similar. Ell també ha passat per la universitat, on va estudiar les carreres de filosofia i educació social. “En algunes temporades en què la feina com a actor no m’ha anat bé, he hagut de recórrer a l’educació social per pagar-me les factures”, confessa. Aquests dies, Duran està representant l’obra Room escape a l’espai Microteatre de Barcelona, apareixerà a Sé quién eres, la sèrie dirigida per Pau Freixas que Telecinco emetrà el primer trimestre del 2016, i ja treballa en la segona temporada de Cites.

El paper dels pares

La feina dels nens i nenes al davant de les càmeres està directament vinculada amb la tasca de diversos professionals que els assessoren en interpretació. Un d’ells és Pep Armengol, que es dedica a la direcció de càsting des de fa 27 anys i que ja acumula 75 films i 90 projectes de televisió d’experiència. Armengol explica que sempre es posa en contacte amb la família dels actors perquè considera que és una part fonamental de les seves carreres. “Els nens han de saber que aquest sector és una muntanya russa. És important que siguin conscients que l’èxit no està assegurat perquè si caiguessin es podrien endur una patacada molt forta”, explica.

Quan es tracta de triar els actors, el director de càsting ho té clar: “El més important és que el nen s’ho passi bé, si actua per obligació no m’interessa”. El director Albert Espinosa opina d’una manera semblant. “A Polseres vermelles vam veure més de 500 nens per trobar els 6 polseres. Al final la base és que siguin ells mateixos, que entenguin que és un joc però que a la vegada portin el do de la interpretació de sèrie”.