Àngels Barceló, una periodista que fuig dels crits i de l’espectacle situada a la gola del llop

Àngels Barceló (Barcelona, 1963) va intentar divendres sense èxit que Pablo Iglesias es repensés abandonar l’estudi de la SER. “Vull que respongui a la provocació de la ultradreta i una vegada ho hagi fet decideixi si marxa del plató”. La frase que va fer servir uns segons abans, però, és la que millor la defineix com a periodista, segons els que la coneixen bé: “Senyora Monasterio, això no és un espectacle, això és un debat electoral entre demòcrates i el que fem és escoltar les opinions de tothom”. I és que a Barceló no li ha agradat mai que el xou es fes un lloc als seus programes, ha censurat els crits i fins i tot ha remodelat de dalt a baix el perfil dels tertulians que la SER tenia abans que ella hi arribés el 2005; amb crítiques dels relegats, esclar.

També ha fugit sempre de la complicitat amb els polítics, especialment amb els que tiren d’argumentari, malgrat que divendres Monasterio (Vox) li retreia a crit “d’activista” que agafés la mà d’Iglesias. No és de les periodistes que sovintegen els dinars amb dirigents de partits o de governs i considera que el que puguin explicar davant d’un plat a taula hauria de ser el mateix que en antena. Des dels 20 anys que fa de periodista, malgrat que reconeix que no li és vocacional, i sempre ha estat exposada al gran públic: va debutar a la primera Catalunya Ràdio del 1983 i va ser la imatge dels informatius de TV3 durant més d’una dècada.

El seu pas a Telecinco el 1997 va ser per a molts catalans pràcticament una traïció, segons reconeix ella mateixa, que es compara irònicament amb Luís Figo. Per a alguns aquesta comparació també és vigent en el cas del Procés: la pedagogia amb la qual intentava explicar l’independentisme a Madrid es va trencar el 2017, quan es va posicionar de forma dura i inequívoca contra aquest moviment.